Passejades

Els guardians dels somnis

0 vots

Figueres - Girona

Milers de figuerencs han forjat els seus somnis des de Can Matas. Ja fa dos-cents anys, que els habitants de la ciutat acluquen els ulls embolcal

Milers de figuerencs han forjat els seus somnis des de Can Matas. Ja fa dos-cents anys, que els habitants de la ciutat acluquen els ulls embolcallats pels llençols i les vànoves del carrer Besalú. Botigueres i oficinistes, pagesos i empresàries, polítics i escriptores, tots ells –tots nosaltres– ens hem endinsat en el món del descans nocturn sota la tutela, primer de la família Matas i, després, de la família Bonaterra; ells han esdevingut, generació rere generació, els que han vetllat pel nostre son, els nostres particulars Virgilis que ens han acompanyat i guiat per l’ignot territori on l’inconscient s’allibera i imagina altres mons.

 

L’entrada a Can Matas té quelcom d’iniciàtica; allà ens esperen els dependents, amables cerbers del món dels somnis, disposats a atendre i entendre les nostres demandes. És important, però, que en travessar la porta no ho fem tímidament, amb el cap cot, sinó que alcem la mirada amunt, el cap ben alt, com si desfiléssim per una passarel·la. Si ho fem així, descobrirem un sostre prodigiós, una bella quadrícula formada per un seguit d’escacs blancs de guix; en cada una de les peces es reprodueix una equilibrada i harmònica composició vegetal que, a través d’uns miralls estratègicament situats, sembla reproduir-se sense fi.

 

Un tauler d’un joc desconegut, una composició críptica multiplicada més enllà de qualsevol límit, una composició d’avantguarda que deconstrueix i reinventa els motius de la decoració burgesa i menestral i la metamorfosa en una mostra d’art contemporani.

 

Diuen que a principis del segle XX, un aprenent de guixaire de Figueres va anar a estudiar a Barcelona i allà va aprendre les tècniques més innovadores per desenvolupar la seva feina; qui sap si el seu mestre va ser un dels llegendaris artesans encarregats de decorar les sales més nobles del Titànic, tant fi i delicat era el seu art. Quan el guixaire va tornar a l’Empordà i va rebre l’encàrrec de vestir el sostre de la botiga del carrer Besalú, va deixar volar la seva imaginació i, refiant-se del seu talent, va aplicar tots els coneixements que havia après.

 

Sostre únic

La nostra mirada queda captivada per la retícula infinita d’aquest sostre únic, patrimoni artístic local que no figura a cap guia però que hauria de ser visita obligada per a tots aquells que volguessin descobrir com capbussar-se en realitats de somni.

 

Quan baixem la vista, meravellats per una visió que se’ns podria haver escapat, ens adonem, sorpresos, que hi ha més coses per descobrir: una simfonia de color ens assalta. De la blancor cartesiana del sostre passem a l’eclosió cromàtica dels prestatges on es combinen en un misteriós ordre tovalloles, llençols, barnussos i cobrellits. Un sacseig ens commou en aquest aiguabarreig de tonalitats i textures, una vivència estranya on la consciència sembla trasbalsada en una voràgine de percepcions.

 

Per sort, el guardià de la fàbrica dels somnis, el senyor Jordi Bonaterra, ens recull i ens acull. Des de mitjan segle passat, acceptant el llegat de pares, avis i besavis, ell ha esdevingut el vigilant d’aquest món secret; amb el nou segle, ha passat el testimoni a la seva filla Marta, hereva admirable d’aquesta responsabilitat.

 

El senyor Bonaterra ens guia entre els prestatges centenaris, explica un reguitzell d’anècdotes i records que s’emmagatzemen als llocs més insospitats i ens descobreix uns impressionants taulells on encara avui es desple­guen les teles per convèncer els clients. Són taulells carregats de vivències, que les han vist de tots colors i que fins i tot van esdevenir, temps era temps, un dur i insospitat matalàs.

 

Quan al segle XIX els aprenents vivien durant tota la setmana a la botiga i menjaven amb els amos al pis de dalt, a les nits dormien sobre els taulells, qui sap si tapats amb les teles que després es venien als clients com les més selectes i exclusives estampacions vingudes de París; passant la mà per les superfícies polides per anys de feina, el fantasma de Dickens sembla emergir i surar amablement entre el record de tants i tants dependents –durant decennis, sempre homes– que abans havien estat aprenents i que, joves i engrescats, anaven amunt i avall de la ciutat carretejant mocadors de fer farcells cap a les cases de les modistes. O cap als hostals, tavernes i fondes on els recaders tenien instal·lada la seva base d’operacions i transaccions; allà es recollien els paquets i els encàrrecs que després distribuïen per la comarca.

 

Un despatx especial

L’amic Jordi ens condueix, entre passadissos i galeries, fins al sancta santorum de la botiga, el seu despatx. Allà es troben els quadres dels fundadors de la botiga i una impressionant col·lecció de fotografies emmarcades que recullen vides mig oblidades que semblen somniades: aviadors que aterraven a Figueres procedents de França –potser algun instructor de Saint-Exupéry?– excursions al Montgrí amb barret i bastó, visites a Caldes a prendre les aigües, trobades a la porta de l’institut on coincideixen mestres antics com els ­se­nyors Rodeja, Cuadras, Guillamet, Álvarez o Santaló... Va existir tot aquest món?

En una tauleta hi ha una Olivetti Lexikon, però el que més sorprèn és una vella Underwood que ens mira i vigila des del cim d’un armari. Les underwood girls, així va batejar les seves tecles el poeta Pedro Salinas, semblen esperar que marxem, disposades a desencadenar-se i a escriure tots els somnis descabdellats des de la botiga.

 

Presidint el despatx, un impressionat quadre de l’avi, el pintor Bonaterra, escampa la seva lluminositat i classicisme per tota la sala; en ell, una noia ­d’aires mallolians –hi ha qui diu que Aristides Maillol va col·laborar en la seva execució–, s’asseu sobre una pedra, i envoltada d’una vegetació efervescent, entotsolada, sembla pensar en els seus records conscients i inconscients.

Sortim de la botiga trasbalsats; hem descobert qui ha acotxat els somnis de la ciutat durant decennis, durant segles. Els rellotges tous, els desolats espais per on caminem perduts, els borgians felins que emergeixen amenaçadors sota les estrelles i que ens acompanyen en els nostre viatges onírics, descansen durant el dia entre els prestatges de Can Matas, sota el sostre quadriculat que es projecta fins a l’infinit.

Galeria de fotos

Mapa d'ubicació

Propostes a l'Empordà

Deixa el teu comentari
Pobles petits, emboscats, carregats de vida interior i envoltats de silenci els dies feiners. [..]
De:
Fins a: