Passejades

El zoo imposible del Parc Bosc

0 vots

Figueres - Girona

Ara que a tots ens ve de gust buscar la frescor, a nosaltres ens ha revingut de bussejar entre els arbres i matolls del jardí més gran de la ciut

Ja vam avisar que Secret life no tanca a l’istiu. Ara que a tots ens ve de gust buscar la frescor, a nosaltres ens ha revingut de bussejar entre els arbres i matolls del jardí més gran de la ciutat. Entre les seves fulles, camins i corriols hi hem trobat històries de fauna. Alguns ben presents, d’altres ben passades, com la de les gàbies amb animals i el projecte de 1947 de convertir el Parc Bosc en un zoològic africà. Avui, per sort, és una altra cosa.

 

Aquesta és la història real d’una cosa que mai no va existir. O que va existir parcialment. Sovint en aquest conjunt d’articles al voltant de la vida secreta de la ciutat, fabulem i ens deixem endur per la literatura que roman amagada entre els seus carrers, per les ficcions latents que bateguen en els llocs més insospitats, sovint perquè són propers i quotidians. Avui volem parlar de coses tan reals que semblen inventades.

 

El Parc Bosc és una de les singularitats de la ciutat, un pulmó verd que ha estat sempre un espai carregat d’una doble identitat. Potser aquest dualisme neix del seu nom bimembre: parc plaent i civilitzat en hores diürnes, bosc carregat de misteris i incerteses quan es fa fosc. Qui sap si volent ser cosmopolita, la ciutat es va dotar d’un Bois, com París, i, alhora, d’un Park, com el Central de Nova York o el més famós de Londres, el Hyde Park, per on no sabem si també hi passejava el doctor Jekyll la seva particular bipolaritat.

 

Els cronistes han evocat la història d’aquest enclavament, i sovint s’ha recordat com durant anys hi va haver un petit parc zoològic, sembla ser que molt modest, on la mainada podia veure senglars, gallines, conills i paons, animals que no devien ser gaire exòtics per a la majoria dels ciutadans, que els podien potser trobar a pocs metres, en llibertat o a les granges i masos.

 

Però també hi havia, això era una altra cosa,  micos, àguiles i, fins i tot un ós. L’ós del Parc Bosc ha estat elevat gairebé a la categoria de llegenda urbana evocat per memoriosos i novel·listes, i d’ell sabíem que va ser una donació dels empresaris del circ Amorós-Silvestrini, que l’any 1951 el van regalar a l’Ajuntament; el que hem descobert recentment, gràcies a la recerca feta per l’amic Jordi Bonaterra en els arxius familiars, és que va ser un regal que va anar acompanyat d’un tràmit administratiu ben curiós: la demanda, per part del senyor Silvestrini, d’un certificat de defunció per poder justificar davant de les autoritats duaneres el fet que havien entrat al país amb tres óssos i n’havien sortit només amb dos.

 

L’ós va arribar ben jove, amb dos anys, però quan en tenia cinc, l’any 1954, es va tancar aquest protozoològic –perdonin el neologisme–  i el singular hoste del Parc Bosc  va marxar al zoo de Barcelona, potser a esperar Floquet de Neu que arribaria uns anys després.

 

Aquí sembla acabar la història del zoo de Figueres, però l’arxiu Bonaterra ens ha revelat noves dades d’un projecte que no es va dur a terme, però que hauria pogut canviar la història animal de la ciutat. A finals dels anys quaranta, des del consistori municipal, hi havia un curiós interès a ampliar el nombre i varietat d’exemplars del  recinte i per això es va contactar amb el director del zoo de Barcelona, el doctor Riera Adroher.

 

Buscant micos per comprar

 

En aquesta primera fase de negociacions, els interessos se centraven en l’adquisició d’ànecs i paons, però molt especialment de micos. El doctor Riera, en carta de març de 1947, es comprometia a donar les indicacions pertinents perquè un tripulant d’una motonau que anava cap a l’Àfrica comprés, al seu pas per Fernando Poo, dos simis que al final costarien a les arques municipals 500 pessetes per bèstia, un preu raonable quan veiem que poc després la compra d’un parell de paons reials ascendia fins a les 1.500 pessetes.

 

Aquestes negociacions reeixides, de ben segur que van arribar a oïda d’un personatge extraordinari, en Lluís de Lassaletta Delclós. El senyor Lassaletta fou un personatge únic. Fill de la burgesia catalana més selecta, va esdevenir un explorador del territori africà, un apassionat de les seves tradicions i cultures, de la seva flora i la seva fauna; admirat pels nadius, era conegut amb el sobrenom de “l’amo dels animals”.

 

Aquesta passió el va dur a convertir-se en caçador d’animals vius destinats a satisfer les demandes dels zoos i circs del món. De tal manera que, quan llegíem el TBO i des del 1946, ens trobàvem les aventures d’Eustaquio Morcillón i Babalí –creació del guionista Joaquim Buigas i del gran Benejam– ens trobàvem davant d’una ficció amb rerefons real. I és que, al mateix temps que gaudíem d’aquestes historietes, en territoris del Gabon, el Congo belga o la Guinea espanyola existia un real capturador d’animals que dedicava els seus esforços a aconseguir animals salvatges per als parcs europeus i que no sabem si utilitzava salacot o les inversemblants andròmines i els procediments del personatge de TBO.

 

L’oferta de Lassaletta Delclós

 

Lluís de Lassaletta tenia la seva base d’operacions a Bata, on tenia una mena de magatzoo –perdonin un altre neologisme– amb més de tres-cents animals per oferir als seus clients. Informat pel doctor Riera de les iniciatives de Figueres, el mes d’abril de 1947 es va posar en contacte amb l’alcalde de la ciutat per oferir-li un mandril al preu estàndard que semblava vàlid per a qualsevol simi: 500 pessetes.

 

No sabem si aquesta negociació va reeixir, però el cert és que uns mesos després, al setembre, l’explorador Lassaletta  es desfermà i va fer una proposta difícil de resistir. Tot just tornat d’una expedició pel desert del Sàhara,  un territori que no era el que habitualment trepitjava, oferia a l’Ajuntament un lot espectacular.  Dromedaris ensinistrats a 10.000 pessetes, dromedaris sense domar a 6.000, una parella de guepards a 40.000, estruços a 10.000, muflons gegants de l’Atlas a 30.000 la parella, xacals, gaseles, antílops, zebús o hienes, que eren barates, a 5.000 la peça.

 

L’explorador s’oferia a portar les peces personalment a la ciutat i instal·lar-les, però del cert sabem que cap d’aquestes feres mai va arribar a Figueres.  Lassaletta va seguir capturant animals arreu de l’Àfrica fins a l’any 1957, en què va patir l’atac d’una serp que va resultar mortal.

 

El petit zoo de Figueres va anar esllanguint-se fins a la seva desaparició definitiva a mitjan segle passat, però seixanta anys després encara en queda el record d’allò que va ser i la fantasia d’imaginar el Parc Bosc habitat per les feres, amb dromedaris, gaseles, micos, guepards i hienes dominant la Terra mentre les garses, les cotorres argentines, els pardals i puputs volen i saltironegen, com avui fan, de branca en branca.

Galeria de fotos

Mapa d'ubicació

Propostes a l'Empordà

Deixa el teu comentari
p { margin-bottom: 0.21cm; } Ara que a tots ens ve de gust buscar la frescor, a [..]
De:
Fins a: