Passejades

Sense llançar la tovallola

0 vots

Figueres - Girona

El gimnàs del Club Ring Figueres, situat al carrer de la Jonquera, va néixer ara fa seixanta anys en un espai abans ocupat per la Guàrdia Civil&a

El gimnàs del Club Ring Figueres, situat al carrer de la Jonquera, va néixer ara fa seixanta anys en un espai abans ocupat per la Guàrdia Civil. Durant anys va ser el lloc dels somnis de Segismundo Martínez, conegut popularment com a Simón. Avui, amb el seu fundador traspassat, el Club Ring Figueres continua actiu, com a fidel testimoni d’un esport que ha protagonitzat moments de glòria literària i cinematogràfica.

 

Cada tres minuts sona un timbre. Els boxadors entrenen, salten la corda, colpegen el sac, s’ajusten els guants, però cada tres minuts sona un timbre. Alguns es planten davant del mirall i corregeixen com protegir el fetge, o com llançar un demolidor uppercut, d’altres fan abdominals o s’enfronten al puching-ball, concentrats i capficats. I cada cent vuitanta segons sona el timbre. Tres minuts és el temps que dura un assalt i el que dura el descans, una franja que pot passar ràpida o es pot fer eterna quan ets dalt del ring, un temps que el boxador ha d’interioritzar al llarg de tot l’entrenament. És la seva unitat de mesura per moure’s per aquest esport. Sona el timbre i dos dels nois que entrenen, es miren i decideixen entrar al quadrilàter. Tenen tres minuts. Comença el combat.

 

El carrer de La Jonquera de Figueres és ple de racons singulars i d’històries úniques. L’antiga carretera de França que arrencava des de la plaça de l’Ajuntament ha vist passar les grandeses i les misèries dels darrers decennis, des del dramàtic exili del final de la guerra a l’eclosió turística de fa cinquanta anys. Avui és un carrer que ha anat adaptant-se, una mica amb recança, als nous temps, però no fa tant –només cal tornar a veure algunes seqüències de la recentment recuperada El Museu Dalí es tanca a les set–, era un carrer heterogeni, inquietant, cosmopolita i hipnòtic.

Allà hi convivien botiguers, capellans, rufians, monges i prostitutes, i a mida que t’hi anaves endinsat descobries un món desconegut, aliè a les convencions més burgeses, un món del que no queda gairebé res més que el record. Gairebé, perquè algunes tardes a la setmana, encara obre les portes el Club Ring Figueres, el gimnàs de boxa de la ciutat, potser el darrer representant d’una època.

 

Instal·lat en el que va ser una antiga caserna de la Guàrdia Civil, el gimnàs va obrir les seves portes fa més de seixanta anys. Va ser iniciativa d’un esportista ja traspassat que durant molts anys va ser un veritable personatge ciutadà, en Simón, de nom real, Segismundo Martínez, antic campió de lluita lliure i entrenador i promotor incansable de la boxa per les terres empordaneses.

Avui el gimnàs el porta en José Manuel Moya, que ha recuperat el ring del carrer de La Jonquera. Després de molts anys, ha tornat al lloc on va començar la seva carrera per orientar, entrenar i engrescar les noves fornades de boxadors.

 

Moya va començar a practicar la boxa als dotze anys i va fer carrera fins als vint, esdevenint campió de Catalunya i d’Espanya. Tèrbols interessos de la Federació el van desanimar, però al llarg de la seva precoç trajectòria va disputar 57 combats i en va guanyar 25 per K.O. La vida el va dur a fer de fuster i a interessar-se per l’astrologia, però avui, savi i experimentat, ha tornat al ring per explicar que la boxa, com tanta gent que l’ha practicat diu, és un esport noble, que ens fa créixer interiorment, espiritualment, a través del sacrifici i d’una disciplina on s’expulsa els violents, on es potencien valors com la iniciativa, la valentia, el coratge i l’esforç.

 

El Club Ring Figueres traspua noblesa per tots els seus racons. Domina l’espai el quadrilàter delimitat per les cordes i decoren les parets fotografies de boxadors llegendaris, que van ser veritables ídols populars –José Legrá, Urtáin, Pedro Carrasco– i vells cartells que anuncien vetllades que devien haver estat memorables. Es feien a la plaça de Toros en jornades especials com els dies de Fires, però als anys setanta era la sala Quijote, avui ja desapareguda, on un dissabte al mes es vivia l’emoció del combat.

 

Disciplina olímpica centenària

 

El record d’aquesta esplendor de la boxa a casa nostra ens fa pensar com de maltractada ha estat des de fa temps aquesta disciplina esportiva –recordem, olímpica des de fa més de cent anys– i com, en origen, va ser un esport de cavallers, una disciplina tremendament tècnica que regulava el combat amb unes lleis i normes molt estrictes.

 

Potser és l’esport més literari i cinematogràfic, i no és estrany que fos practicat per escriptors i artistes durant molt de temps: Ernest Hemingway, Arthur Craven, John Huston, Robert Graves, Pedro Víctor Debrigode, John Dos Passos o Joan Miró practicaven la boxa amb freqüència i ben segur que l’experiència d’estar contra les cordes va ajudar-los a esdevenir artistes: sempre sols, enfrontats al perill només amb les seves mans, sempre rebent cops i plantant cara al perill.

El cinema ha tractat la boxa de mil i una maneres i ben segur que la majoria de nosaltres hem vist més combats des de la butaca de la sala de projeccions que no pas en directe. Des de les populars pel·lícules de Rocky –fins a sis se n’han fet–, a les llegendàries Más dura será la caida –Humphrey Bogart– o Gentleman Jim –Errol Flyn– passant per versions còmiques hispàniques, com El tigre de Chamberí –Tony Leblanc– o les més actuals i dramàtiques The fighter ­ ­–Mark Walhberg– o One Million Dollar BabyClint Eastwood. De totes elles, en Moya diu que la millor, la que més bé retrata el món de la boxa és Toro Salvaje, la gran pel·lícula de Martin Scorsese protagonitzada per Robert de Niro.

 

Sona el timbre, dos púgils passen entre les cordes que limiten el perímetre del ring i comencen la seva singular coreografia. Dansen elegantment, es colpegen buscant que el rival abaixi o descuidi la ­guàrdia, finten i esquiven amb moviments automatitzats després d’hores i hores d’entrenament. Dos individus, cara a cara, competeixen noblement mentre les parets recorden els noms de boxadors oblidats –El Panadero, Revidiego, Joe Rodríguez, Saavedra–, i ho fan de manera extremadament concentrada, intentant posar en pràctica els sòlids fonaments tècnics de l’esport. Suen, busquen poder col·locar el seu crochet, o el seu directe, saltironegen un al voltant de l’altre, passa el temps, ataquen, reculen, tornen a atacar. Sona el timbre. S’abracen cordialment i comenten el combat.

Això és boxa, això és esport, això és cinema i literatura al carrer de La Jonquera de Figueres, on sempre han passat històries singulars i úniques.

Galeria de fotos

Mapa d'ubicació

Propostes a l'Empordà

Deixa el teu comentari
Pobles i conreus ens permeten badar durant llargues passejades  
De:
Fins a: