Passejades

El submarí de la ciutat

0 vots

Figueres - Girona

A la plaça del Doctor Ernest Vila, allà on temps reculats hi havia hagut l’hospital de la ciutat i la capella de Sant Baldiri, hi ha l’estimada F

Tornem a insistir per si algú no estava atent: Secret life no tanca a l’estiu. A la plaça del Doctor Ernest Vila, allà on temps reculats hi havia hagut l’hospital de la ciutat i la capella de Sant Baldiri, hi ha l’estimada Font Lluminosa. Inaugurada l’any 1965, va ser obra de l’enginyer Carles Buïgas, l’autor de les monumentals fonts de Montjuïc de Barcelona estrenades durant l’Exposició Universal de 1929.

 

Figueres i els submarins tenen una relació intensa que es perllonga ja al llarg de tres segles. Des que Narcís Monturiol va emprendre els seus projectes vernians de construir naus que es desplacessin pels fons marins, la nostra ciutat sense mar ha quedat lligada, sembla que per sempre més, als periscopis i a les immersions oceàniques.

 

L’ombra de Monturiol i de l’Ictineu és allargada i per llocs i racons insospitats sovint trobem homenatges, evocacions, records i ecos del talent arrauxat d’aquest singular prohom. El que poc podíem sospitar és que la ciutat tingués un espai subaquàtic ocupat per una maquinària infatigable, una veritable sala de màquines sota l’aigua a la que una fressa eixordadora manté viva i activa. Existeix el submarí de Figueres, i es troba al centre de la ciutat.

 

La Font Lluminosa és un dels monuments significatius de la ciutat, tan potent que, vox populi, ha batejat la plaça on es troba i ha aconseguit gairebé convertir en invisibles les imponents estàtues de Jaume I i de Ramon Muntaner esculpides per Frederic Marès, que semblen suportar amb estoïcisme i paciència l’efecte hipnòtic que la Font exerceix sobre els ciutadans.

 

Tot i que la majoria de vegades la veiem de dia i, conseqüentment, sense il·luminació, l’adjectiu “lluminosa” sempre ha acompanyat la seva denominació, potser perquè sí que ho és, de lluminosa, en horari diürn, quan les aigües acrobàtiques que dansen fent mil·limetrades piruetes que es repeteixen incansablement esdevenen un veritable focus que omple de llum la nostra quotidianitat.

 

Va ser inaugurada l’any 1965 i va ser obra de l’enginyer Carles Buïgas, l’autor de les monumentals fonts de Montjuïc de Barcelona, construïdes amb motiu de l’Exposició Universal de 1929, i de dotzenes de projectes tècnico-aquàtics escampats arreu del món. La de Figueres, discreta i modesta, no és potser de les més espectaculars que va idear i dissenyar, però si una proposta magníficament integrada en el seu entorn urbà, que no és petit mèrit. Però sota les aigües, hi ha tot un món per descobrir.

 

Al subsòl de la Font s’hi accedeix per una reixa de ventilació situada als seus peus; el que sembla un element tècnic indispensable pel manteniment de la maquinària, esdevé una porta màgica que permet l’accés a un món vedat, inquietant boca situada arran de terra que engoleix els operaris i els visitants que gosen endinsar-se en les realitats amagades. Una escala estreta que salva un notable desnivell ens porta a les profunditats submarines de la ciutat on trobem un espai únic.

 

És una sala circular, una autèntica cripta tecnològica que, situada exactament sota la Font, té el mateix diàmetre. La humitat empelta tots els racons, totes les parets, però el que més crida l’atenció és el sostre, translúcid, que permet veure la base dels brolladors, on l’aigua agitada salta i s’encabrita moguda pels motors que permeten el flux aquàtic permanent.

 

La màquines i canonades, de color blau, estan en permanent funcionament, programades a la perfecció, i les bieles i vàlvules engreixades es mouen de forma incansable acompanyant el seu moviment d’un soroll intens, tan potent, que sembla incomprensible que resulti inaudible des de la superfície exterior.

 

Tots els que hem viatjat amb el Nautilus en les meravelloses pàgines de Verne, tots els que hem imaginat el prodigiós giny de Monturiol i els seus viatges impossibles, que van ser reals, tots els que hem navegat per les profunditats líquides tancats entre les parets claustrofòbiques que el cinema ens ha mostrat a Destí Tokyo, Das Boot, La caça de l’ Octubre Roig, Operació Pacífic o Viatge al·lucinant trobem l’experiència intensa i propera, i vivim un impossible dejà vu del que no hem viscut però sí llegit i contemplat.

 

Se’ns fa difícil no sentir una veu metàl·lica que anunciï, amb cert dramatisme, “immersió, immersió”, no escoltar una botzina insistent i angoixant ressonant per tota la sala, no veure com se’ns apropa un capità amb gorra i barba –els oficials d’un submarí sempre porten barba- i ordena que hissin el periscopi per poc després baixar un parell de palanques i mirar pel seu visor, potser per donar l’ordre de disparar els torpedes. Una emoció vívida ens recorre l’espinada i ens sentim privilegiats mariners, al temps que els motors entonen els seus càntics misteriosos i hipnòtics, gairebé propis de sirenes.

 

Mecanismes incansables

 

Res d’això passa mentre observem els incansables mecanismes d’entrada i sortida de l’aigua que, en un circuit tancat, permeten el seu estalvi. La llum no fa pampallugues ni és escassa, com passa en les naus de les pel·lícules –sobre tot quan cauen ben a prop les càrregues de profunditat i sacsegen brutalment la seva estructura-, sinó que la sala és lluminosa, potser més i tot que la Font, gràcies a uns fluorescents zenitals i, sobretot, a la claror natural que entra pel finestrals del sostre.

Es fa estrany imaginar, envoltats de màquines ferotges, incansables i sorolloses, que a escassos metres per sobre nostre els nens juguen, i van amunt i avall amb les bicicletes, o es persegueixen els uns als altres, que la gent gran s’asseu als bancs laterals a fer-la petar, que els adolescents es troben i riuen joiosos abans de començar la seva ruta per la ciutat. El món real i proper sembla llunyà, impossible, i el més versemblant és creure que estem sota les aigües, navegant, sentint-nos ben a prop dels nostres companys de singladura, entresuats per l’escalfor de les màquines, potser sota els gels polars o al bell mig del Pacífic.

 

Aquí, sota la Font Lluminosa, ressona el talent de Monturiol, i no hem de forçar gaire la imaginació per creure que en qualsevol moment vindrà el capità Nemo, sorrut i enigmàtic, o qui sap si en Cary Grant o en Sean Connery, que han estat també capitans inoblidables. Tot és ficció, literatura, però quan sortim a l’exterior per la petita escala que dóna accés a la reixa de ventilació que ens porta a l’exterior, no podem evitar dir: hem navegat en el submarí de Figueres.

Galeria de fotos

Mapa d'ubicació

Propostes a l'Empordà

Deixa el teu comentari
Durant anys, des que el món és món, els terrats de les cases només estaven a l’abast dels [..]
De:
Fins a: