Passejades

Esplendor a l’arena.

0 vots

Figueres - Girona

La plaça de Toros de Figueres va viure la seva primera corrida el 3 de març de 1894 amb els toreros Basilio González El Sastre i José San Pedro.&

La plaça de Toros de Figueres va viure la seva primera corrida el 3 de març de 1894 amb els toreros Basilio González El Sastre i José San Pedro. La inauguració oficial va tenir lloc el 3 de maig d’aquell mateix any. La plaça és de propietat municipal des de 1989. Ha plogut molt des d’aleshores, un fet que és evident amb la proliferació de plantes que hi ha en el recinte. Els nostres reporters hi han entrat i n’han pogut sortir sense cap cornada.

 

El coliseu figuerenc s’erigeix discretament més enllà de la frontera que marca la via del tren, entre fàbriques, tombes i magatzems, al bell mig del que sembla un no-lloc, un espai destinat al trànsit, a passar-hi i no quedar-s’hi. Avui la plaça de toros és un record del passat, un dels edificis que més ens parlen de la història de la ciutat, però no fa tants anys fou l’escenari de moments memorables, un lloc viu on confluïen nadius i forans, un pulmó de vitalitat on milers d’individus anaven a passar les tardes dels ­diu­menges a sol o a sombra, un escenari on es barrejava la festa i la barbàrie, la celebració i el sacrifici, un ritual estrany a ulls de molts de nosaltres, però que encara ressona entre les restes del tendido.

 

Entrar en un món regit per unes lleis pròpies es fa difícil pels qui desconeixem els seus codis indesxifrables; cal un cicerone, un Virgili que ens acompanyi i ens guiï per un escenari carregat d’enigmes i misteris per al neòfit. Nosaltres tenim la sort de fer-ho acompanyats d’una persona que coneix els més petits racons de la plaça, l’Ángel Bautista, que hi va començar a fer feinetes quan tenia onze anys, que va arribar a ser encarregat de la publicitat i que hi va treballar fins que va tancar les portes. Ell ens guia per burladeros i quadres, ell ens ensenya la casa del mayoral, ens descobreix la capella, i ens explica els secrets més ben guardats d’unes parets que van viure moments de glòria i de patiment.

 

La plaça de toros va ser fundada l’any 1894 per Pau Gelart, i va ser propietat de la família al llarg d’un segle, vivint en primera línia la història de la tauromàquia a casa nostra: la seva extraordinària popularitat a inicis de segle, la seva progressiva decadència, la conversió en espectacle per a turistes a partir dels anys seixanta, el seu esllanguiment... La plaça va ser coso taurino fins a l’any 1988 i es va mantenir com espai de concerts fins a inicis dels anys noranta. Des de llavors ha quedat com la mostra d’una manera d’entendre la festa que sembla haver-se diluït en les nostres contrades, un testimoni reconquerit per la natura que ha fet créixer, entre les parets i llambordes, arbres, bardisses i heures que semblen voler embolcallar la plenitud d’altres temps.

 

La visita per la plaça és colpidora i emocionant. L’Ángel ens acompanya per racons i sales i amb ell descobrim vells cartells taurins, composicions multicolors que ens parlen d’antics herois, ara oblidats, i que ens porten a 1919, a 1927 o a 1961 i a la corrida d’homenatge a Salvador Dalí. Visitem la infermeria, i ho fem amb recolliment, evocant el patiment –i de vegades, la mort– que va acompanyar als diestros o rejoneadores que hi van venir després de rebre una cornada.

 

Buscant l’ajut diví

Descobrim la capella, un petit habitacle on els maestros anaven a demanar l’ajut de la Verge Maria i de Nostre Senyor abans del combat. Trepitgem l’arena i, sense voler, no podem evitar sentir la cridòria dels milers d’individus que omplien grades i tendido. Caminem pel ruedo i fem el nostre particular paseíllo, constatant una singular paradoxa: sembla petit, mirat objectivament, però si imaginem la bèstia negra apropant-se a nosaltres i mirem cap als burladeros, la distància ens sembla infinita. Visitem les taquilles on es despatxaven milers i milers d’entrades al llarg de cent anys, i encara veiem apuntats a les parets els preus de les darreres corrides. L’Ángel ens parla de noms cèlebres que encara són evocats, com Paco Camino, El Cordobés o Álvaro Domecq, i ens asseiem al tendido de sol per veure la perspectiva de la Maestranza empordanesa, avui refugi de gats i bardisses.

 

Entrem als toriles, singularment ben conservats, que encara mantenen el complex sistema de cordes que permetien fer sortir els toros dels chiqueros, els petits compartiments on s’estaven abans de sortir a la plaça.

 

És un espai petit, angoixant, amb una plataforma central on un operari els obria les portes seguint l’ordre de lídia mentre, abans de sortir, se’ls clavava la divisa de la ramaderia, primera punció i punició del llarg sacrifici on l’esperaven piques, banderilles i espases.

El patiment de les bèsties, els seus esbufecs, la seva por encara són recordats per l’Ángel amb misericòrdia i respecte, i se’ns fa fàcil imaginar els cinc-cents quilos de Pañolero, Avispado, Jacinero o Sedoso movent-se frenètics i angoixats davant de la mort que s’ensumaven. Trobem els armaris on s’encapsulaven els toros per afaitar-los quan hi havia rejoneo i descobrim, ben a prop, la sala d’especejament on eren arrossegades les bèsties vençudes després d’haver patit la darrera mutilació, les orelles, o potser la cua, i on eren definitivament esquarterades.

 

Tornem a la plaça des d’un dels vomitoris, i no podem evitar experimentar la sensació que estem entrant en un antic amfiteatre romà, que estem a Nimes, Verona, Segóbriga, Tarragona o Roma, que ens contemplen unes ruïnes antigues i remotes que ens parlen d’espectacles antics on homes i bèsties s’enfrontaven en combats inexorables i terribles, on gladiadors d’una altra època s’encomanaven als seus déus abans de plantar cara a la por, un escenari on la vida i la mort no eren ficcions representades sinó realitats tangibles, on la sang tintava el decorat i on el patiment era un dels grans protagonistes. Ressona un pasdoble –Marcial, tú eres el más grande– i tots els sentits ens fan percebre l’olor, el color, la calor i el regust d’una celebració ritual que sembla remota.

 

L’Ángel baixa al ruedo i amb un capote improvisat es marca unes acurades verónicas i chicuelinas i amb la muleta dibuixa uns elegants pases naturales i molinetes. Per uns moments reapareix el públic que aclama el seu gladiador; és un miratge, res queda de tot allò, només el record, i no és poc, de tota l’esplendor a l’arena.

 

Per veure Una volta pel «ruedo» i el seu entorn

A les grades del ruedo de Figueres, hi creixen figueres.Cartell de la corrida-homenatge a Dalí, del 1961. Sol i ombra.Ángel Bautista, ex-treballador de la plaça de Toros de Figueres, amb l’acreditació al braç.El toril.El til·ler, arbre de la til·la, per calmar els matadors.Capella per resar abans d’entrar a matar.

Galeria de fotos

Mapa d'ubicació

Propostes a l'Empordà

Deixa el teu comentari
Entre Palau-saverdera i El Port de la Selva tres sants vigilen la nostra ruta amb pedres [..]
De:
Fins a: