Cap de setmana

La porta de l’exili

0 vots

Figueres - Girona

Gairebé al punt on s’interseccionen la plaça de l’Ajuntament amb el carrer de la Jonquera, roman inalterable, des de fa decennis, una botiga que<

Gairebé al punt on s’interseccionen la plaça de l’Ajuntament amb el carrer de la Jonquera, roman inalterable, des de fa decennis, una botiga que ha esdevingut insospitada torre de guaita de la ciutat, can Rosa. Repassem el seu present i el seu passat de la mà dels seus propietaris.

 

Potser Vila-sacra és la capital del món, i la Puerta del Sol l’origen de les carreteres de l’Estat, però el veritable km 0 de la xarxa viària –i emocional– empordanesa és la plaça de l’Ajuntament de Figueres. Allà comencen i allà acaben els viatges dels nadius i forans que es desplacen per les vies de la comarca, allà comença i allà acaba el carrer de La Jonquera, l’antiga carretera de França, de la que encara queden les llambordes i alguns plàtans, heroics resistents que volen deixar testimoni d’un passat carregat de misèries i grandeses.

 

Gairebé al punt on s’interseccionen la plaça amb el carrer, roman inalterable des de fa decennis una botiga que ha esdevingut insospitada torre de guaita de la ciutat, can Rosa.

 

Per davant d’ella ha passat la història del segle XX, i les seves parets l’han patida, aquesta història. Però la terrissa, la ceràmica, el vidre o el cristall, malgrat que les capses proclamin que es tracta de materials fràgils, han estat l’embolcall més sòlid mai imaginat, la capa protectora que ha permès a l’establiment mantenir-se ferm al llarg de temps complexos i convulsos i esdevenir un espai imprescindible per a la crònica sentimental de la comarca.

 

Des de fa generacions, la família Rosa porta el negoci amb una consciència patrimonial admirable; coneixedors que per davant de casa seva ha desfilat la història de la ciutat i del país, que al seu interior s’han viscut en primera línia els batecs de tots els canvis, ho han guardat tot. O tot el que han pogut, més enllà de guerres, incendis i destrucció.

 

Terrissa i vidre, artesania

Peces de terrissa o de vidre d’usos misteriosos, cartells que promocionen productes de noms desconeguts, contractes, factures, albarans, targetes... I sobretot, han conservat la memòria de fets, de llocs i de persones que entre les parets de can Rosa semblen vius i presents, esdevenint la botiga un estrany portal dimensional més enllà del temps on conviuen, amb harmonia, els turistes francesos dels anys seixanta, que aparcaven davant la porta per comprar porrons i barrets mexicans, els soldats enviats a l’Àfrica a lluitar en guerres incomprensibles, els ­exiliats que marxaven dramàticament cap a la frontera o els clients que entren a preguntar quant costa un càntir.

 

La memòria, però, no és una entitat incorpòria, sinó que s’encarna en les persones, i a can Rosa la memòria pren cos i ànima en la figura de la Blanca, Blanca-Rosa Serra Rosa, una dama que ha esdevingut la designada per preservar records centenaris; quan ella parla esdevé un oracle que permet fer aparèixer al nostre voltant episodis diversos on se’ns fan presents avis i besavis, històries de dones i homes coratjosos, gent que va conèixer i gent que no va arribar a tractar, però que a través de la paraula li va ser llegada i que ella ha convertit en eterna.

 

La besàvia Encarnació, el rei Alfons XIII, que va venir a Figueres i, commogut per les paraules de l’àvia Lola, guapíssima, va ordenar el retorn de tots el soldats injustament enviats a la guerra d’Àfrica, els milicians que van cremar la botiga en la seva fugida desesperada, la tercera carlinada, de la que encara queda record viu... Tot conviu més enllà del temps quan parla la Blanca-Rosa, emocionada, sabent-se amb la responsabilitat de preservar i traspassar un llegat que ella conserva amb cura digna de sacerdotessa del temple de la memòria.

 

Canvis amb els nous temps

 

Els nous temps han portat alguns canvis, modificacions necessàries consistents a recuperar els colors originals i a donar més visibilitat a les peces exposades a la venda. La botiga del carrer La Jonquera es va obrir amb el segle XX, tot i que ja feia dècades que els Rosa es dedicaven a la terrissa, i des de llavors ha viscut diverses transformacions; la més dramàtica, la destrucció absoluta per l’incendi de l’any 39; molts dels elements que avui hi trobem –ferros que sostenen els prestatgets, taules o taulells–, van ser recollits entre les restes de la ciutat destruïda per poder tornar a muntar l’establiment.

 

La transformació, però, més innovadora, ha estat una iniciativa d’un membre de la nova generació de la nissaga, en Víctor-Martí Álvarez, que ha convertit l’antic magatzem en una botiga de joguines i jocs –una segona seu per a La Musaranya– amb accés des del Corriol de les Bruixes. Entre les terrisses i les baldufes, com a nexe de comunicació, s’ha col·locat i recuperat una peça extraordinària del patrimoni familiar: la porta de l’exili.

És una porta ferma, de cirerer. No és molt gran. Ara és una porta interior que separa les dues botigues, però durant molt de temps va ser la porta que donava al carrer de La Jonquera. A mitja alçada hi ha habilitat un gran finestró, que es pot obrir i tancar i que, quan estava en el seu emplaçament original, segurament servia per mirar l’exterior o potser per fer passar algun petit paquet sense haver d’obrir.

 

Una finestra al món

 

Era la porta que hi havia a inicis de l’any 1939, quan ja feia setmanes que caravanes de refugiats passaven pel seu davant carregats de por i de derrota. La Margarita, la mare de la Blanca-Rosa i l’àvia d’en Víctor, explicava com ella, una nena, es posava de puntetes i mirava pel finestró aquesta peregrinació de la desesperació, i per allà veia passar famílies que portaven l’avi com podien, nens tirant un carretó on portaven la seva germana, dones i homes abatuts que trepitjaven les llambordes del que encara era la carretera que els havia de dur al que ells creien la salvació, però que seria Argelers i, per a molts, Matthausen.

 

La mirada innocent

 

Un home ha dit a la seva dona i als seus dos fills, una nena i un nen, que comencin a caminar, que ja els agafarà. És a la plaça de l’Ajuntament de Figueres, i ja porten molts dies per carreteres, passant gana i sobretot fred, amagant-se als vorals quan els metrallen els avions dels nacionals. L’home portava a l’esquena un gros farcell que se li ha començat a desfer, potser perquè la càrrega s’ha mogut quan han hagut de córrer aquest matí. Ha de descarregar-se’l, obrir-lo, distribuir les coses que porten –unes olles, uns llibres i unes eines del taller on treballava– i tornar-se’l a posar a l’esquena.

 

Veu que la seva família comença a caminar per la carretera que els ha de dur a França i aprofita, ara que sembla que no passa molta gent, per deixar a terra el farcell, revisar el contingut i tornar a lligar-lo ben fort. Quan se’l penja a l’esquena i se l’encaixa bé a l’espatlla dreta, veu que, des del finestró d’una porta d’una botiga de terrissa, una nena se l’està mirant des de fa estona.

 

Es miren durant uns segons i ell, sense saber per què, o perquè ho sap tot, li somriu. Mira endavant, intentant entrellucar la seva família, i comença a caminar.

No ho sap, però és l’última porta que ha vist abans de deixar el seu país.

Galeria de fotos

Mapa d'ubicació

Propostes a l'Empordà

Deixa el teu comentari
El punt més a l’est de la península Ibèrica ens depara un munt de sorpreses interessants [..]
De:
Fins a: