Passejades

El dia que van matar Kennedy

0 vots

Figueres - Girona

«The secret life» no pot parar ni tampoc restar al marge d’un dels fets més importants del segle XX: el magnicidi del president

«The secret life» no pot parar ni tampoc restar al marge d’un dels fets més importants del segle XX: el magnicidi del president John Fitzgerald Kennedy. Aquest assassinat, en plena Guerra Freda, podia haver-se escalfat amb l’explosió de fongs atòmics. El soldat John Smith, destinat a la base del Pení i resident a Figueres, explica als seus pares, residents a Wisconsin, com es va viure aquell dia fatídic.

 

Figueres, 23 de novembre de 1963

Estimats pares,

 

Ahir va ser el dia més trist que he viscut a Figueres. Ahir van matar el president, el nostre president Kennedy, i la desolació de tots els americans que vivim a la colònia ha estat absoluta. Durant tota la nit hem estat tots reunits, sense saber què fer ni com actuar, permanentment connectats a la ràdio, tots junts, escoltant una notícia que al principi no ens crèiem, però que, a poc a poc, s’ha anat confirmant.

 

El dia va començar com una jornada qualsevol, una mica fred, perquè s’havia girat aquest vent tan fort del qual sovint us he parlat, la tramuntana, que en diuen. És veritat que aquí no patim les temperatures que vosaltres deveu començar a notar ara a Wisconsin, però aquest vent, Déu n’hi do, se’t fica dins la pell i dins el cap i et deixa trasbalsat mentre el cel agafa un blau intens, gairebé irreal.

 

Em vaig llevar com cada dia mentre la Mary Rose espavilava els nens per dur-los a l’escola. L’esmorzar va ser divertit, perquè era divendres i estàvem planificant què faríem el cap de setmana: volíem anar a Barcelona, que no està molt lluny, a unes 80 milles, tot i que el viatge es fa llarg perquè les carreteres estan en molt mal estat. Quan hi anem ens ho passem molt bé, quedem en un bar amb altres americans –un local que es troba a tocar del port, a les Rambles– i llavors anem a voltar. És un lloc molt pintoresc on tot està molt bé de preu i la gent et tracta la mar de bé.

Tot i que vivim al costat de l’escola –encara que et sembli mentida, aquí tot està ben a prop, la Mary Rose no ha d’agafar el cotxe per res, pot anar a peu–, els nens van voler anar amb bicicleta. Ja t’he explicat que vivim en un carrer als afores d’aquesta petita ciutat, en un turó de poca alçada, a tocar d’un vell castell que deu tenir dos-cents o tres-cents anys. Per aquí mai passen cotxes, si no són els nostres, ben pocs en trobes per la ciutat, i als nanos els agrada embalar-se fins arribar a la placeta on hi ha l’escola, el Centre social, l’església i l’economat.

 

Jo he marxat amb el cotxe per anar a la base, però he pogut veure com els nens es trobaven amb els companys i tots junts, amb les mares al darrere, anaven cap a classe. Era un dia normal.

Quan he arribat a la tarda, començava a fosquejar. Els nens eren a fora jugant i la Mary Rose era a casa, fent-la petar amb algunes amigues mentre escoltaven música, per descomptat, el Blue Velvet de Bobby Vinton. La veritat és que els discos que ens envieu són un veritable èxit aquí, i sovint els duem al Centre per escoltar-los i ballar mentre fem una barbacoa.

 

He anat a endreçar quatre coses que tenia al garatge i quan ja ens asseiem per anar a sopar, devien ser les 7, han picat amb força a la porta. Era en Carl Richmond, aquell noi de Minnesota, i ens ha dit que havia passat alguna cosa grossa. No ens ha volgut dir res concret per no espantar els nens, però hem sortit al carrer i allà ja hi era pràcticament tothom. Al principi no quedava clar què havia passat però la Dorothy, la dona d’en McEwan, ha estat la primera que ho ha dit, ras i curt: diuen que han disparat al president, a Dallas.

 

Sense pensar-nos-ho gaire, tots hem decidit anar al Centre, on tenim una ràdio i escoltar junts les notícies. Estàvem molt espantats i la petita Mary Lou ha plorat; en Tommy volia fer-se el gran, però també se li escapaven les llàgrimes: no sabien ben bé què passava, però estaven molt espantats veient-nos a nosaltres. Quan hem arribat, en McEwan ha proposat que anéssim abans que res a l’església, que tenim ben bé al costat. Tots hi hem anat i hem pregat per la salut del president, i també una mica per tots nosaltres, perquè això pot ser l’inici d’una guerra terrible i definitiva. A les 8 hem escoltat la notícia que mai pensàvem que un dia pogués ser realitat: el president Kennedy ha mort assassinat. Ens hem abraçat i hem plorat, perquè tots hem estat conscients que a partir d’ara tot serà diferent i que, també tots nosaltres, serem diferents.

 

A mida que avançava la nit s’anaven succeint les notícies, l’accés a la presidència de Johnson, la detenció d’un sospitós, un tal Oswald del qual encara no sabem res, què en deien els russos... Els nens s’anaven adormint, i la Mary Rose i altres mares i pares se’ls han endut a casa.

Al final en quedàvem pocs i, de matinada, jo era l’únic al Centre. Eren quarts de vuit i continuava bufant la tramuntana: la matinada era esplèndida. He sortit i he tancat amb clau. No hi havia ningú pel carrer i no se sentia cap soroll, només les campanades, no molt llunyanes, que ressonaven marcant els quarts i les hores.

 

He volgut voltar una estona per aquesta placeta on ens trobem els americans. És una plaça petita on hi ha els tres edificis on preguem, ens reunim, comprem i els nostres fills estudien. Són uns edificis blancs, d’una sola planta, a mi em sembla que molt moderns, amb un aire Le Corbussier –tu, mama, que has estudiat arquitectura, saps a què em refereixo–, molt espaiosos. A Amèrica, potser es veurien petits, però aquí es veuen grans i molt originals. Era un moment de calma molt especial on he volgut estar sol: he tingut la certesa que tot ha canviat per a tots nosaltres. Que ha acabat una època on ens semblava que tot era possible i el món anava de forma inevitable cap a la felicitat.

Aquests dos anys aquí a Europa, en aquest minúscul barri d’una ciutat petita i remota, han estat els millors que mai he viscut. Mirant com el sol s’enlairava i escoltant com el vent bufava, m’he adonat que això s’havia acabat. Ara us escric des de la base del Pení, on els soldats estem aquarterats, esperant notícies i ordres. La Mary Rose i els nens s’han quedat a casa, una mica espantats.

Passaran els anys, però sempre recordaré que el dia que van matar Kennedy, jo era a Figueres i era feliç.

 

El vostre fill,

John

Galeria de fotos

Mapa d'ubicació

Propostes a l'Empordà

Deixa el teu comentari
Els carrers del poble mantenen la distinció d'una vila que ha viscut èpoques variades [..]
De:
Fins a: