Passejades

Maigret a Figueres

0 vots

Figueres - Girona

Totes les estacions de tren del món estan envoltades de misteri, encara que només sigui a l’imaginari col·lectiu.

Un cotxe circula per l’avinguda Vilallonga i, abans de creuar la via, tomba a l’esquerra i s’endinsa pel carrer Progrés; és el vespre i no hi ha ningú. El Renault s’endinsa entre edificis a mig construir, vells magatzems i obscurs tallers fins a arribar a una vorera on uns impressionants plàtans centenaris semblen confondre’s amb la torre d’una xemeneia industrial. El conductor aparca i es queda una llarga estona a l’interior del vehicle. L’home que seu al costat carrega una pipa i l’encén. Enfosqueix lentament.

 

Passen els quarts. De tant en tant, els llums anuncien que s’apropa algun altre cotxe, però tots passen de llarg, arriben fins al final del carrer i prenen la direcció del polígon. O del Far. A aquestes hores, el tanatori i el cementeri ja són tancats, no hi queden visitants. Tot està en silenci. La plaça de toros, abandonada des de fa vint anys, dorm plàcidament evocant les tardes d’esplendor i de sang.

 

Un Citroën alenteix el seu pas quan s’apropa al Renault i fa un fugaç senyal amb els llums. Aparca darrere seu. Encara hi ha llum del dia, però la foscor comença a imposar el seu imperi. Un noi baixa del cotxe que acaba d’arribar, no té més de trenta anys. L’home que fuma en pipa baixa del seu Renault. Ja passa dels cinquanta i, sense estar gras, lluu una còrpora sòlida, rotunda, que no li impedeix, però, exhibir una estranya agilitat, com de gat vell i gros que camina entre bibelots i gerros a casa de la seva anciana mestressa. Els dos homes se saluden encaixant les mans i observen les tàpies. Caminen entre els plàtans i parlen una breu estona, fins que decideixen entrar a l’estació.

 

Una àmplia esplanada els rep. Sembla que no hi ha ningú; un guàrdia de seguretat se’ls apropa però un discret gest de l’home de la pipa fa que se n’allunyi. Al fons es veu l’andana i, de tant en tant, s’escolta, llunyana, la megafonia que anuncia l’arribada o la partida d’algun tren al quai 1 o 3. Un topall de formigó s’eleva sobre el terreny, final d’un apartador que sembla en desús des de fa anys; les vies oblidades corren paral·leles a una vegetació generosa i salvatge, caòtica, on es barregen figueres i ­ca­nyissars. Una noia d’aspecte tèrbol i descuidat emergeix sobtadament entre els matolls i, en veure que hi ha gent desconeguda, torna a capbussar-se en la fronda. Els dos homes no en fan cas, i s’apropen a un hangar abandonat que els grafiters han convertit en un mural multicolor. Pugen per la rampa fins al moll i imaginen els temps, no tan llunyans, on el brogit devia ser intens, amb els carretons per als sacs anant amunt i avall, els camions de repartiment arribant i carregant les mercaderies, els contractistes omplint les butlletes i el cap de servei segellant-les frenèticament. Res queda de tot això.

 

Els dos homes caminen per una via morta trepitjant les velles travesses de fusta. Un vagó plataforma sembla dormir plàcidament des de temps immemorials envoltat de matolls on les roselles proclamen un altre miracle de la primavera entre llaunes rovellades i petites acumulacions de runa. L’home de la pipa encén un misto i l’apropa a la cassoleta mentre inspira, concentradament. Han arribat a un canvi de via i es detenen al costat del dispositiu de comandament manual. Els envolta una constel·lació de senyals que regulen el trànsit ferroviari, plaques misterioses que parlen un codi secret que només és desxifrable per operaris i maquinistes.

 

Es gira una mica de vent i els dos homes segueixen caminant entre les vies més apartades de l’andana; el noi jove s’ajup i toca els rails, encara calents després d’un dia assolellat, mentre l’home de la pipa s’endinsa en l’hangar que va ser, no fa tants anys, el cobert de mercaderies. També s’ajup, però ho fa per recollir un objecte que ha descobert, un petit portamonedes, invisible entre els còdols i deixalles, un objecte anacrònic, vell i desgastat que conté un bitllet de rodalies i una mica de xavalla. Se’l guarda a la butxaca i surt a l’exterior. Ara ja gairebé és fosc.

 

El noi s’apropa sense entendre molt bé el perquè d’aquesta visita crepuscular a l’estació de Figueres. L’home de la pipa no diu res, però camina satisfet, tranquil per haver entès allò que tant el capficava i que, fins i tot, li havia arribat a treure la gana. Ara pensa en una bona copa de vi blanc del Loire, o en una cervesa, en un suculent plat d’andouillette o, per què no, de xucrut; sap que en aquest vespre empordanès no podrà pas menjar res de tot això, però somriu pensant en la seva dona i en la copa de Calvados que es prendrà quan d’aquí a uns dies torni al Quai des Orfèvres.

 

En temps d’altes velocitats i de transformacions tecnològiques, la centenària estació de trens és un dels espais més literaris i cinematogràfics que ens envolta. Passen els combois amb regularitat incansable, hi pugen i hi baixen els viatgers fent-ne un intens ús quotidià, però la xarxa de vies teixida al llarg de decennis, els hangars abandonats, els incomprensibles cartells i senyals, les tàpies misterioses creen un dels territoris més suggerents de l’entramat urbà. Allà Donde la ciudad cambia de nombre (Francisco Candel), o Where the streets have no name (U2), en aquesta banlieu que havia retratat magníficament Léo Malet (120, rue de la Gare) o E.P. Jacobs (S.O.S. Météores) és on, paradoxalment, la ciutat es fa més ciutat.

 

No sabem si Simenon, L’homme qui regardait passer les trains, un dels escriptors més ferroviaris, un dels descobridors de la banlieu com a paisatge literari, va passar per Figueres algun cop. El que sí que sabem és que Maigret va passar moltes hores als trens i a les gares, i que molts dels seus casos es van desenvolupar i resoldre en llocs com la vella estació de trens de Figueres.

Galeria de fotos

Mapa d'ubicació

Propostes a l'Empordà

Deixa el teu comentari
Pobles petits, emboscats, carregats de vida interior i envoltats de silenci els dies feiners. [..]
De:
Fins a: