La tardor és l´època, per definició, de la fruita silvestre, salvatge o boscana, incloent-hi les que ja es cultiven però tenen aquesta procedència. És segur que a molta gent la paraula «gerd», per exemple, no els dirà res. Però sí, en canvi, «frambuesa». Amb tot, el gerd o gerdó és una planta espontània i coneguda als Pirineus. Aquest fet -i d´altres de semblants- mostra que les fruites silvestres, al nostre país, no són excessivament apreciades.
Fruit de la colonització espanyola, molta gent coneix les «endrines» del patxaran i no sap que són els nostres aranyons, força abundats al pre-Pirineu...
Com hem dit, els fruits silvestres o boscans no tenen, a casa nostra, el mateix ús o apreci que, per exemple, a França o als Països Nòrdics. També perquè tenim esplèndides fruites mediterrànies que els fan ombra... També s´ha de dir que bona part d´aquestes baies o drupes exòtiques són cultivades a França i a molts països europeus i a aquí, per exemple a Falgons, al Pla de l´Estany.
Algunes d´aquestes fruites es poden menjar en fresc, com a fruita de postres, tal com surten de la planta -els gerds, les maduixetes...- o sobremadurades -les nespres- i, fins i tot, tocades pel fred -aranyons-, que és quan es fan més dolces, suaus i comestibles. D´altres només són bones utilitzades en gelees, confitures, melmelades, xarops o licors, com les ratafies.
Al nostre Pirineu s´hi troba la gerdera, una mena d´esbarzer que fa una fruita, els gerds o gerdons, que es poden menjar d´estiu a tardor i que, menjats in situ, acabats de collir, són deliciosos. Els gerds tenen un enorme èxit en pastissos, iogurts, cremes, mousses, gelats, tant en fresc com, més freqüentment, en forma de confitura. També es poden posar en aiguardent, fer-ne licors o espirituosos, ratafies, xarops i infusions (de les fulles), bones per als refredats. Serveix de farciment per a xocolates i bombons i altres llepolies. El fruit del Rubus idaeus és raspberry en anglès, framboise en francès, frambuesa en espanyol, framboesa en portuguès i lampone en italià. Aquesta planta es troba arreu d´Europa, ja que neix, fins i tot a partir d´espècies cultivades, a partir de llavors propagades pels ocells. El gerd es pot menjar de la mateixa manera que la maduixa boscana, per exemple amb nata. També se´n fa un excel·lent vinagre aromàtic i diverses salses que acompanyen el foie gras o la caça.
El mirtil o nabiu és molt més comú i conegut a França, on se´n fan licors o xarops com el cassís, que es combina amb vi blanc o xampany (kir i Kir royal). Amb tot i això, el mirtil té noms autòctons, ja que és una planta que es pot trobar a casa nostra: nabiu, nadiu, avajonera, raïm de pastor, anajú, naió, nibixera... En espanyol s´anomena arándano, en anglès bilberry i en francès myrtille (o brimbelle, popularment): els italians li diuen mirtilla o glasina. En basc, els mirtils són azerimahat. Estem parlant del mirtil negre (Vaccinium Myrtillus), amb unes petites baies de menys d´1 centímetre de diàmetre, de color de raïm negre, dolç i àcid a la vegada. quan és ben madur. Se´n fan confitures i es menja , en fresc -fins i tot de precedència cultivada- amb nata o crema de llet. També és la base de licors i xarops.
La cirera o cirereta d´arboç és el fruit d´un arbust molt freqüent als boscos de Catalunya, que es fa en d´altres països europeus de l´àrea mediterrània i atlàntica -Portugal, Irlanda, etc.-. La fruita, en forma de bola vermella berrugosa, s´ha de menjar sobremadurada, i encara amb discreció no solament pels granets i un gust més aviat estrany, sinó perquè té un contingut d´alcohol -un 0,50%- que fa col·locar i produeix mal de cap. En canvi, se´n poden fer excel·lents, però difícils de fer -per les petites granes-, geleees i confitures, així com licors i, particularment, un interessant aiguardent -una destil·leria de Girona en produïa-.
És un arbust decoratiu i popular, com ho demostren els nombrosos noms que té: arbocer, cirerer de pastor o de llop, alboix, llipoter, arboçó, ambrocer, llicutet, etc. La fruita és arboça a Eivissa, on també és abundant. L´arbutus unedo és madroño en espanyol, madrone en anglès, arbouse en francès, arboç en occità -al Migdia de França aquest arbust és cultivat-, corbezzolo o albatra en italià (i molts noms regionals), medronheiro en portuguès i gallec, calbedro en asturià i gurrbiz en basc.
