Els diccionaris recomanen, com a forma preferent, la que s'utilitza en totes les llengües europees, banana, però és difícil de combatre la forma plàtan –i encara sort, ja que abans era plàtanu (català occidental). Alguns botiguers ara distingeixen entre banana, que seria la d'origen tropical, i el plàtan, que seria el de Canàries. Però aquesta distinció no té cap fonament. El que sí que cal distingir és entre el plàtan mascle o macho –subdividit en verde i maduro- i el plàtan dolç, el de tota la vida.
El plàtan mascle o plantain (anglès i francès) ara es troba a tots els súpers, com una aportació de l'emigració llatinoamericana i africana. És un plàtan que es distingeix per la seva grandària i que, quasi sempre, presenta un color verd. No és dolç i, per tant, s'utilitza com una hortalissa: fregit, en forma de bunyols, de puré, en sopes, amb diversos noms, segons la presentació. Als països d'Amèrica Llatina: a puñetazos (es fregeix, se li venta un cop i es torna a posar a la paella), a l'Havana; tostones o chatinos a Santiago de Cuba; i altres noms diversos, sigui a Colòmbia, Nicaragua, Veneçuela, etc. Les mariquitas són làmines fines de plàtan mascle o d'un altre tipus verd fregides com si fossin xips.
Herència dels 'americanos'
En la cuina cubana i de les Antilles sempre és present a taula, i és com un acompanyament dels plats de carn, peix o arròs. Deu ser per això que els americanos indians, que ens varen portar l'arròs dit a la cubana, el solien acompanyar amb plàtan fregit, però en aquest cas, ja que aquí no existia el plàtan mascle, es feia amb banana dolça de les illes Canàries.
Per cert, el nom plàtan no solament és propi de les Canàries, sinó també dels Països de l'Amèrica tropical i, especialment, de les Antilles. Altrament, els plàtans o bananes dolces no es limiten a la varietat de Canàries. A l'Amèrica tropical hi ha el manzano, petitet i
molt dolç -que també es troba a Florida, als Estats Units-, el Johnson, dolç i semblant al de Canàries, però amb un gust diferent...
Curiosament, aquest plàtan no agradava a la gent de l'Havana. Un dels més dolços és el plàtan nan o dominic; el plàtan guineo també és petit, i de pell fina. El curiós plàtan vermell, abundant a Guatemala i en altres països de l'àrea, excel·leix sobretot consumit calent, ja que el seu perfum s'exalça.
Sigui per menjar fresc o calent -formant part de plats, guarnicions, sopes o postres-, totes les varietats de plàtan són per suposat una fruita. Per tant, el plàtan mascle, per exemple, es pot tractar com a postres, tal com es fa a Colòmbia, afegint-hi sucre morè (panela, raspadura a Cuba; actualment es ven a les botigues de productes ecològics).
La diferència fonamental entre la banana dolça i la de cuinar és que la primera té més sucres, i la segona, o mascle, més midó. El plàtan és d'un gran valor nutritiu i es desaconsella en règims d'aprimament, contra el colesterol, etc. Té aigua i hidrats de carboni, i tot i que no té moltes proteïnes i lípids, el seu contingut en aquests elements supera el de pràcticament qualsevol altra fruita. La quantitat de vitamina C és similar a la de les pomes. Té vitamina A i diverses del grup B, E, etc, així com àcid fòlic. Igualment, és ric en potassi i magnesi, i pobre en sodi. El plàtan, si és madur, es digereix bé i s'escau a totes les edats. És un aliment convenient en els casos d'hipertensió i úlceres, i se li atribueixen virtuts per a les diarrees, el reumatisme i la gota. Hi ha casos, comptats, d'al·lèrgia alimentària al plàtan. El plàtan dolç és molt dúctil: se'n fan macedònies i amanides, coques, pastissos, pastes, muffins, soufflés, cremes. També se'n fan nèctars, batuts, licors...
