«La Fundació Dalí ha sortit reforçada de la pandèmia amb una organització més eficient i més sòlida»

Fèlix Roca Batllori (Blanes, 1965) està casat i té tres fills. Llicenciat en CE i MBA per Esade, acumula una llarga experiència en el món de la gestió econòmica i empresarial. És el director general de la Fundació Gala-Salvador Dalí des de 2020. Fèlix Roca és un professional d’acció, li agraden els reptes i gestionar la Fundació en plena crisi generada pels efectes de la pandèmia en va ser un de gran. El tancament obligat dels museus, aquell març de 2020, va tenir molts efectes directes en una entitat cultural sense ànim de lucre que mai havia necessitat recursos externs per al seu funcionament quotidià. El patronat presidit per Jordi Mercader va fitxar el blanenc Fèlix Roca amb l’objectiu clar de redreçar la situació per a garantir la continuïtat de la institució des de l’autosuficiència econòmica. Quatre anys després, les dades de visitants i d’ingressos de la Fundació han superat el tràngol. Toca parlar-ne des de dins del Teatre-Museu Dalí de Figueres.

La seva arribada a l’equip de la Fundació Gala-Salvador Dalí es va produir en plena pandèmia, en un moment delicat en tots els aspectes i per a tothom, també per a l’entitat. Com recorda la seva incorporació?

L’entitat va contactar amb mi i vaig mantenir una trobada personal amb el president, Jordi Mercader, a Cadaqués. Hem de contextualitzar la situació que es va generar en aquell moment: l’economia, en general, es va paralitzar i la Fundació, en particular, va veure caure més del 80% dels seus ingressos. Cal recordar que la Fundació és una entitat de caràcter privat que genera els seus propis recursos i que no en rep de cap administració pública. Davant d’aquella situació gens volguda, calia iniciar un procés de gestió de crisi. La covid, un fet molt greu i imprevist, va agafar tothom amb el pas canviat i calia afrontar i revertir la situació, per a reformular-ho tot, com si haguéssim de tornar a començar. Amb el president ens vam entendre de pressa i el juny de 2020 vaig començar a col·laborar amb la Fundació. El setembre d’aquell any, em van nomenar director econòmic i de recursos. Després d’elaborar el pla de gestió, calia implantar-lo i és el que vam començar a fer. Des de novembre de 2021, tinc l’honor de ser el director general de la Fundació.

Hem d’entendre que l’autosuficiència econòmica que sempre havia estat el far que il·luminava els comptes de la Fundació, un fet positiu a diferència d’altres entitats de les seves característiques, va acabar sent el seu mal?

L’experiència dels anys m’ha ensenyat que situacions com aquesta són oportunitats per avançar i reformular la manera d’actuar. Ja he comentat que la caiguda d’ingressos de la Fundació Gala Dalí va ser molt gran, però la necessitat de canviar la gestió no estava renyida amb la voluntat expressa de voler continuar sent una entitat independent, financerament parlant. No volem dependre de tercers i volem que sigui així perquè aquesta situació ens permet una llibertat de pensament i d’actuació, sempre lligats a les directrius del Patronat de la Fundació i dels seus òrgans de gestió. També és cert que en aquell moment, durant un any i poc més, el Ministeri de Cultura, la Conselleria homònima de la Generalitat, la Diputació de Girona i els ajuntaments ens van oferir la seva ajuda, la qual cosa sempre hem agraït. Va ser un ajut molt benvingut, diferent del que rebien altres entitats i amb el qual, per ell sol, tampoc ens n’hauríem sortit.

Com se sobreviu a una pèrdua del 80% dels ingressos?

Amb la voluntat manifesta de trobar solucions, per resoldre el present i planificar el futur. Aquesta pèrdua va acompanyada d’una realitat incontestable: tens una estructura per mantenir i unes despeses fixes que no poden desaparèixer. Pensem en aspectes clau com la seguretat dels tres espais dalinians, el manteniment del dia a dia, la climatització de protecció de les obres exposades i un compromís ferm amb el personal i les famílies que hi ha al darrere.Permeti’m que afegeixi que parlem d’un equip humà valuós per al funcionament de l’entitat, no deu ser una plantilla que es pugui dissoldre avui per a començar de zero demà.Per descomptat. Precisament una de les coses que més em va sorprendre en les primeres converses amb el president Mercader, era la seva voluntat i la del patronat d’expressar un missatge clar: volem protegir la nostra gent, a més de tota la resta d’aspectes de l’entitat i del seu patrimoni. Per sort, comptem amb actius molt forts. Nosaltres tenim una marca, Dalí, que ho és tot. Quan obrim les portes ens entra la gent. Si les tenim tancades, malament rai. Aquell moment ens va obligar a pensar què podríem fer de manera diferent i quan fas això, normalment, has de mirar cap a dins i revisar totes les eines que tens. N’hem incorporat moltes, noves i modernes, que ens fan estar molt més tranquils.

El balanç és que d’una crisi greu n’han sortit solucions positives que ajudarien a evitar-ne una altra a l’entitat?

Totalment, al cent per cent. A part de voler ser autosuficients, econòmicament parlant, no hem d’oblidar mai que som una entitat cultural i que el nostre objectiu no és fer diners. Òbviament, tenim objectius econòmics i numèrics perquè els hem de tenir i són els que després ens garanteixen tenir aquesta independència. Els resultats bons són per a invertir en cultura i per complir els estatuts fundacionals, expandir l’obra de Salvador Dalí, protegir-la i donar-la a conèixer. De la crisi generada per la pandèmia n’hem sortit reforçats, amb una organització més eficient, més sòlida i que obre la porta a la possibilitat de tirar endavant els projectes que plantegem. Les claus van ser: la marca, Dalí; l’equip i la seva provada fidelitat que va més enllà de la feina estricta, i l’esforç de tots. Recordo l’agost de 2021, un dia tornant a casa, veient com havíem reobert plenament els museus, amb un pensament al cap: «Li hem donat la volta».

Ara que ja han passat quatre anys de l’inici de la pandèmia, com recorda el moment de la reobertura, moment emotiu i especial. En vam ser conscients tots plegats del que allò suposava?

Crec que sí, que ho érem. La crisi ens va ajudar també a valorar la potència de la marca i de la seva vinculació a l’entorn. La reobertura va ser complicada, la vam haver de fer a trams, una mica amb la idea d’anar recuperant la normalitat a poc a poc. Vam començar a treballar junts amb la gent de Comerç Figueres, amb la qual tenim una vinculació molt estreta. Recordo com en una reunió de seguiment que fèiem cada dilluns, quan ja acabàvem, vaig afegir que potser podríem recuperar l’obertura del museu a la nit. Em van dir, en un primer moment: «Ostres, Fèlix, no fotis». No es tractava d’un tema econòmic. Després, parlant amb l’equip, la cosa va canviar. Tots som conscients que tenim una responsabilitat social corporativa com a Fundació, jo m’ho crec molt això. Sabíem que reobrir el Museu Dalí de Nit ajudaria molt a la ciutat, a la seva reactivació, de la mateixa manera que ho va fer la reobertura dels tres museus en el seu moment, tant a Figueres com a Cadaqués i la Pera-Púbol. La resposta de l’equip va ser clara: «Som-hi!». Reivindiquem molt el paper de la Fundació, i de la cultura en general, com a pilar de la recuperació econòmica. Dalí sempre deia que calia transcendir del món local al món global.

Quan parla de la responsabilitat corporativa de la Fundació, també hi ha una voluntat de reinventar-la sense tocar els estatuts, no?

Reinventar i redescobrir, com toca fer aquest any amb el mig segle d’existència del Teatre-Museu de Figueres, els cent vint anys del naixement de Dalí o els cent trenta de Gala. Hem de donar a conèixer noves visions, adaptades al moment, als temps d’ara. Estic segur que Dalí s’ho passaria molt bé amb la intel·ligència artificial, les experiències immersives, les xarxes socials i les seves possibilitats comunicatives.

«Dalí s’ho passaria molt bé amb la intel·ligència artificial, les experiències immersives, les xarxes socials...»

El món també ha canviat en pocs anys i amb ell ha aparegut un nou model turístic. La Fundació ha detectat aquest canvi, marcat per una nova estacionalitat que va més enllà de les temporades altes i baixes d’abans? Influeix en la presa de decisions?

El món ha canviat i ens acaba afectant tot, des del canvi climàtic fins als grans conflictes sociopolítics, econòmics i bèl·lics, com seria el cas de la guerra d’Ucraïna. Teníem una exposició a Sant Petersburg i, quan es va acabar, el retorn de l’última obra a Figueres va tenir lloc dues setmanes abans de l’esclat de la guerra. Vam tallar just. Sobre la desestacionalització, recordo que en un acte organitzat per l’Associació d’Hostaleria que vam compartir, ja vaig dir que ens interessava molt aquest aspecte. Ara bé, nosaltres també hem fet una redefinició del tema. Tenim una temporada alta, unes etapes menys intenses i alguns moments de baixada de visitants. Tenim un debat sobre la taula, si la pregunta és: «Voleu més gent en els museus?». La resposta és que sí, si es tracta d’omplir els espais de les baixades, però en cap cas volem més gent quan ja en tenim molta. En moments bons, rondem el milió de visitants a l’any. Podríem arribar a un milió tres-cents mil? Sí, però no a qualsevol preu, perquè una de les coses que no volem perdre és la qualitat de la visita, de l’experiència de conèixer Dalí.

Hem d’entendre que la disponibilitat d’espai en cada centre museístic condiciona aquesta voluntat?

És clar. Per exemple, la casa museu de Portlligat, a l’estiu, la tenim sempre plena. Si obríssim dues hores més, faríem més diners i tindríem més gent? Si en lloc de grups de sis o de vuit, fossin de deu o de dotze, sumaríem més visitants? Segurament sí, però no és el que volem, de cap manera.

I tensarien el personal.

És l’actiu més important després de l’obra de Dalí. Qui dona la cara constantment davant del públic són ells. També hem d’incloure en aquest apartat el servei educatiu, que per a nosaltres és molt important. Ha de tenir unes èpoques, uns horaris i ho hem de fer bé. Som plenament conscients que el públic ens ha canviat, els visitants russos ja no hi són, el tema de grups ja no és el mateix que abans. Hem treballat molt per a recuperar el contacte amb el sector dels creuers, de les agències, amb la pandèmia van desaparèixer. Quatre anys després, és evident que ens hem hagut d’adaptar a la nova situació, que ha calgut tenir més agilitat, nous valors i nous actius. Ja he dit que la Fundació ha sortit reforçada del problema, hi ha entitats que no ho han pogut superar prou bé.

Exerceixen d’hereus protectors del llegat amb tots els ets i uts.

En l’aspecte dels drets, algú diu que som com la veu de Dalí a la terra. La Fundació no és només els tres museus. Durant la pandèmia també es va evidenciar que un 15% aproximadament de la nostra activitat ve de la gestió dels drets i que cal continuar treballant per a mantenir-los i fer-los respectar. I també hem cregut en l’impuls d’una nova àrea de negoci com són les experiències immersives, que al mateix temps són una manera rellevant de difondre l’obra i l’esperit dalinià. Aquests darrers anys, més de dos milions i mig de persones han visitat les diferents propostes que s’han fet.

Pregunta obligada per a un selvatà que ara exerceix d’empordanès. Després de quatre anys de presència professional en la gestió del Triangle, ha canviat la perspectiva personal que tenia sobre Salvador Dalí.

Sí, sí... Una de les coses respecte de la qual estic més sorprès és la dimensió real que tenen Dalí, Gala i la seva obra. Fins que no et submergeixes en aquest món, no ets conscient d’aquesta dimensió i de tot el que representa. Recordo perfectament un dels primers viatges que vaig fer, a Corea, en plena pandèmia. Després de tres dies tancats a l’hotel, només de veure la cua que hi havia per a veure l’exposició, en un recinte nou expressament creat per a l’ocasió, t’adones de la magnitud i el magnetisme que exerceixen el personatge i la seva obra. I ja no en parlem de l’impacte a la Xina. Vull dir que el llegat de Dalí és universal i que cada cop atrau més gent. I aquesta dimensió no és només per la seva obra com a artista, sinó també com a humanista i per la projecció de la seva manera de viure i d’entendre el món i els seus avenços. La gent d’aquí, els gironins, els empordanesos, per la proximitat amb el personatge i els seus escenaris, potser encara no som prou conscients què representa Dalí en l’àmbit mundial. Tenim camí per recórrer encara!

Creu que la gent del territori era prou conscient de la repercussió del tancament dels museus en el seu moment?

Nosaltres sí que ho érem, des del primer moment. Sabíem perfectament què suposava per a Figueres i per a tot l’Empordà aquest tancament. El nostre principal objectiu, amb totes les restriccions oportunes, era torna a obrir. Obrir per a donar aire. A tots ens va passar. A mi mateix, amb la família, tancats a casa. Va arribar un moment que, després de fer molts invents per a superar el tràngol, necessitàvem recuperar una certa normalitat. I la reobertura dels museus va ajudar, en la seva justa proporció, a fer-ho. Vam reactivar l’economia circular de la zona. Quatre anys després crec que el balanç de l’esforç fet és plenament positiu. Avui tenim davant nostra un horitzó ple de projectes.

«La casa Giralt recull el mandat del fundador»

Quines perspectives s’obren per a la Fundació a partir de l’adquisició de la casa Giralt Ventolà anunciada recentment?

Aquesta ampliació dels espais del Teatre-Museu Dalí i de la seu de la Fundació en més de 1.200 m² donen compliment al mandat del fundador, que queda recollit en els Estatuts, en el sentit de difondre el pensament i l’obra de Dalí. Arribat el moment, es donarà informació detallada del projecte, en el qual s’està treballant.

La Fundació Dalí amplia l’illa del Museu de Figueres comprant la casa Giralt Ventolà

Hi ha un canvi de rumb de la Fundació, ja no tan dedicada a comprar obra, sinó més aviat ocupada en millorar els serveis i renovar o ampliar les instal·lacions?

Són dos fronts diferents. Per un costat, hi ha tot el tema d’adquisició d’obra, aviat informarem de les accions del darrer any. També hem de reconèixer que en el mercat hi ha ben poques oportunitats de compra i que tenen uns preus inassolibles. Per l’altre costat, sí que hi ha tot un seguit d’inversions en manteniment, que cal fer-les perquè els equipaments envelleixen, com passa per tot arreu. I, després, hi ha tots els actius físics. A la Torre Galatea, per exemple, hem actuat en els espais interiors. La biblioteca de Dalí fa goig de veure i, al mateix temps, fa honor al llegat literari que ens va deixar. Estem preocupats i ocupats en trobar i escollir elements que ens ajudin a expandir el llegat de Dalí. A l’espai de reserva, el magatzem, per entendre’ns, hi ha molta obra que no podem exposar. Però sempre mirem d’aprofitar els espais respectant la idiosincràsia de la casa. Fixem-nos que en el Teatre-Museu hi ha tres quartes parts de la col·lecció exposada que no podem tocar, perquè va ser el mateix Dalí qui va decidir com anava distribuïda, com la gran obra daliniana que és.

Quan em parlava sobre el fet que la reserva d’obra és molt important, això vol dir que hi haurà més exposicions a l’exterior o que part d’aquest fons pugui ser mostrat en algun altre lloc?

Són opcions que tenim. És ben cert que, aquests darrers anys, l’obra de Dalí, propietat de la Fundació, ha viatjat molt. Abans de la covid, vam fer moltes exposicions a l’Àsia: Taiwan, la Xina, el Japó, Corea... Tot això ho van fer per a buscar visitants que estiguessin interessats a venir a l’Empordà. Tota aquesta inversió per a captar visitants orientals no l’hem pogut recuperar, per raons òbvies. Els pròxims anys serem més selectius, seguint les recomanacions dels nostres professionals de l’equip de restauració. Restringirem les sortides, però, quan calgui, serem allà on toqui.

L'icònic i majestuós 'El Crist' de Dalí ja s'exposa al Teatre-Museu de Figueres