Aquest divendres 31 de març (20.00 h) es projecta al teatre de Roses 'La Pemba torna a Goli', un film dirigit per Josep Pérez que mostra com és la vida en una comunitat xerpa allunyada del contacte amb el progrés. La seva protagonista, una xerpa de l’Himàlaia, que viu a Catalunya, inicia vint anys després un viatge de retorn al seu poble natal, Goli, situat en una recòndita vall al cor de l’Himàlaia per fer un concert, que va ser multitudinari.

Pemba Chhoti Sherpa pertany a l’ètnia nepalesa, mundialment coneguda per donar suport als alpinistes als cims més alts del món, però ella mai ha escalat muntanyes. És una cantant de música folklòrica que va marxar del seu país a causa de la ­guer­­ra civil per començar una nova vida amb la seva família a Taradell, a la comarca d’Osona. Dues dècades després es retroba amb la seva gent, al seu poble natal, que l’ha acollit com un exemple de superació. El camí no ha estat fàcil. Ara, a Catalunya, la Pemba compagina la música amb el món de l’hostaleria.

Com li arriba el projecte de protagonitzar aquest documental?

Vaig conèixer en Josep Pérez, el director del documental, a través d’una amiga. Quan em va parlar de la seva idea de fer una pel·lícula sobre els xerpes, no ho vaig pensar ni un segon. Li vaig dir que sí, que estava disposada a participar en aquest projecte.

Com és la seva vida a Catalunya, després de deixar enrere el seu país?

No va ser fàcil per a mi. Vaig deixar tot, al Nepal, fins i tot el meu nen de cinc anys, a causa de la ­guerra civil. Vaig haver de començar la meva vida un altre cop des de zero. Tenia una bona vida allà amb la meva família i la meva música, fins que vaig haver de marxar. Però de cop i volta la meva vida va canviar molt: diferent país, diferent llengua i diferent feina. Era bastant difícil d’acceptar tot allò que estava passant a la meva vida. Però de mica en mica m’he anat adaptant i la gent de Taradell és molt maca. Em va acceptar tal com sóc i em va ajudar molt a aprendre català i en general a totes les coses.

Vint anys després torna al seu poble natal, un dels indrets més remots i mítics del planeta, gràcies precisament a aquest documental. Què ha suposat per a vostè?

Sí, gràcies a en Josep i aquest projecte he pogut tornar al meu poble. Va ser un retrobament molt feliç i també trist al mateix temps. Feliç d’haver pogut veure la meva gent, però trist en veure tot el poble destrossat per culpa del terratrèmol que va patir fa un any i mig.

La idea era fer un concert que va atraure multituds.

Era el primer concert que celebrava al meu poble natal. I també era el primer cop que es feia un concert al poble. Per això la gent d’allà i jo estàvem molt contents. No esperava congregar tanta gent en un poble tan petit, pensàvem que vindrien unes 50 persones, com a molt 100, i van venir més de 500 persones, que van caminar durant dies per poder arribar-hi. Va ser un èxit.

Per a vostè, que és el més important que mostra el documental, coneixem molt poc la seva realitat.

Xerpa, com a nom, és una marca avui en dia. Molt poques persones saben qui són els xerpes. És molt difícil que la gent pugui entendre que xerpa és un grup de casta i no és el nom d’una feina. A través d’aquest documental, estem tractant de donar aquest missatge al món.

I a escala més personal, què ha suposat per a vostè ser-ne la protagonista?

Quan em presento, sóc Pemba Chhoti Sherpa, i la gent comença a preguntar quantes muntanyes he pujat o que si sóc prou forta per a fer de portador. Quan vaig adonar-me de com les persones veuen el xerpa, a través d’aquest tipus de preguntes, reflexionava moltes vegades sobre com jo podia transmetre la nostra veritable identitat davant del món. Com podia canviar el significant de xerpa (xerpa-porter)? El documental m’ha permès, precisament, donar a conèixer la nostra realitat al món i mostrar quina és la nostra veritable identitat. Ha significat molt per mi haver pogut servir a la meva gent i a la meva nació, davant del món.

Com és la vida de la dona al seu país?

Ser dona no és fàcil a moltes parts del món, i al meu país tampoc ho és. La dona ha de lluitar i guanyar tantes batalles en el camí! La primera batalla que guanyarà serà quan els seus pares decideixin no avortar sabent que ets una nena. La segona batalla es guanyarà quan els seus pares decideixin enviar-la a l’escola amb el seu germà, i l’última batalla que guanyarà és quan trobi un bon marit, que l’entengui i la respecti com a parella. Això és el que passa a algunes castes del Nepal, tot i que ara també estan canviant una mica les coses en el bon sentit. Jo sempre he estat orgullosa de pertànyer a l’ètnia xerpa, perquè en aquesta casta les dones tenen un paper molt important. Gaudim de força igualtat respecte als homes. Les dones tenen el mateix dret a l’hora de prendre qualsevol decisió dins l’àmbit familiar o social. És una casta oberta que no posa barreres a les dones. Però en general, al nostre país, les dones encara estan lluitant per coses molt petites.

Al Nepal, ha sortit un llibre que homenatja les dones que trenquen barreres al seu país. Un capítol està dedicat a vostè per ser la primera cantant dona de llengua xerpa.

Sí, un capítol està dedicat a mi per ser la primera cantant dona de llengua xerpa, per això estic molt satisfeta i contenta. Jo pertanyo a la primera generació de dones que poden estudiar i treballar fora de casa, i m’agradaria ajudar les dones xerpes que no ho tenen fàcil. Però en el camí d’integració i superació, he hagut d’enterrar molts somnis, sobretot els relacionats amb la meva carrera musical. Al meu país, podria dedicar-me completament a la música i viure de la meva carrera. Aquí la meva música té poca sortida i és molt difícil treure un disc. Normalment actuo a Barcelona o a països com Portugal o Bèlgica, que tenen una important comunitat nepalesa, fan festes i jo hi vaig a actuar. Gràcies al documental, també la gent de Catalunya ha pogut conèixer les dificultats que he tingut per integrar-me, com he lluitat i els sacrificis que vaig fer, em vaig perdre quatre anys de la infantesa del meu fill, fins que va poder reunir-se amb mi a Catalunya.

Tornaria al seu país?

Encara que he crescut a la capital, jo sempre he estimat el poble, i sí que m’agradaria tornar-hi a viure, però no és fàcil. Ara no estic sola, tinc un nen i un marit, he de pensar i respectar la seva opinió, també. Em trobo enmig d’un riu, per una part m’agradaria tornar al meu país per estar amb la meva mare, la meva família allà -sovint em diuen que aquí estic perduda, que torni- però ara tinc la meva vida aquí i el meu fill estudia aquí.