L´arribada de Sam Mendes a la saga de James Bond ha comportat unes quantes alegries. La primera es refereix, per descomptat, a la qualitat del producte, ja que Skyfall és un dels millors títols de tota la sèrie i el que apostava més per portar el personatge a un terreny més conceptual que evasiu.

Per tant, quan es va anunciar que Mendes repetia era d´esperar que el nou Bond no fos una pel·lícula arquetípica. D´entrada, Spectre és la primera que no s´inspira en cap text previ del novel·lista Ian Fleming, per més que en tregui algunes idees; i es dóna el curiós cas que els fets que explica s´emmarcarien, si s´apliqués la lògica argumental de la saga, just després de la història de La espía que me amó.

Però el més important és que Mendes, com demostra el títol del film, torna a jugar a reinventar els fonaments de la saga en clau hiperrealista. Si a Skyfall mostrava els orígens mai coneguts de l´agent 007, a Spectre s´endinsa en les motivacions de la famosa organització secreta, també íntimament connectada amb el passat de Bond.

La trama arrenca amb 007 rebent un missatge de l´organització secreta mentre el seu superior, M, té molts problemes per aconseguir que el MI5 treballi sense ingerències polítiques. Tot plegat dóna un tomb quan 007 descobreix que la veritat que s´amaga darrere Spectre amenaça de fer trontollar l´ordre mundial. El film ha aconseguit reunir un esplèndid repartiment que inclou Ralph Fiennes, Christoph Waltz, Léa Seydoux, Naomie Harris, Dave Bautista (el Drax de Guardians de la galàxia), Jesper Christensen, Andrew Scott (el Moriarty de la sèrie Sherlock), Ben Whishaw i Monica Bellucci. La banda sonora ve firmada per Thomas Newman, que ja va fer una gran feina a Skyfall.