Cinc dels integrants de la nova generació d’actors catalans, Adrian Grösser, Albert Salazar, Artur Busquets, Lídia Casanova i Pau Poch, alguns d’ells coneguts per la seva participació en la famosa sèrie 'Merlí', de TV3, interpreten 'Paradise', una comèdia construïda des del drama, amb tocs esperpèntics, on els personatges busquen el seu paradís perdut. Arriba aquest dissabte 24 de febrer, al teatre de Roses, a les nou del vespre, com una aposta per portar la gent jove al teatre. L’actor Artur Busquets també estrena el 16 de març, al cinema, el film 'La Tribu' de Fernando Colomo.

Com va la gira de Paradise, després de fer temporada a Barcelona?

Molt bé, a tot arreu on anem sempre omplim i això és meravellós, poder fer gira amb una obra com Paradise, on tots som amics és brutal, agafem la furgo, anem allà, coneixem llocs nous...

Com sorgeix la companyia?

Paradise va començar d’una forma molt estrambòtica, va néixer d’uns microteatres. Oriol Vila i Raquel Salvador, que són els directors, van fer una productora de teatre i audiovisuals que es diu Nico&Sunset que venia d’una websèrie que havien fet ells dos. Havien fet un primer microteatre que es deia Benjamin i després van fer un segon, Purpurine, i amb aquest micro van anar per diferents llocs. Al final funcionava tan bé tot, que es van plantejar fer una tercera història per fer una obra llarga, que és Paradise. Així que el grup s’ha anat formant poc i per motius d’agenda els actors han anat canviant. Ara l’Elisabet Casanovas estrena una obra al Condal i ha entrat Lídia Casanova que és una gran actriu, també molt amiga nostra. Per al personatge de l’Albert Baró ara hem agafat en Pau Poch, perquè al Baró també li ha sortit una feina, però el que és meravellós és que tots som amics i és una màquina que no deixa de rodar.

L’obra és una oportunitat de veure aquesta nova generació d’actors, al teatre, molts d’ells després de triomfar a televisió amb Merlí, què els ha suposat aquest èxit?

Que l’Uri i la Raquel ens hagin donat aquesta oportunitat és meravellós, el teatre sempre és increïble i fàcil de compaginar amb rodatges. Els meus companys ara estan flipant perquè a Sud-amèrica Merlí és un boom. A Argentina, és la cinquena sèrie més vista de Netflix, té quatre milions d’espectadors i això és molt fort, és un èxit molt heavy i el més bo de tot és que la gent d’allà ho veu en català, en versió original.

L’obra s’adreça doncs a un públic, sobretot jove?

Atraure públic jove no és l’objectiu final, sinó que ha de ser una obra per a tothom, però sí que ens hem trobat que amb tot el fenomen de Merlí ha vingut molta gent jove al teatre, i això és una cosa que ens encanta, tant a nosaltres com a l’Oriol i la Raquel, considerem que és increïble! Sí que és veritat que és una obra que, si tu la veus com a adolescent, és molt petarda i molt transgressora en algunes coses, i et pot arribar molt. Si a més ets una persona que t’agrada molt Merlí, vas a veure l’actor que t’agrada, i et trobes una obra com Paradise, estrambòtica, pots sortir d’allà i dir: Ostres, el teatre mola!

Les històries tenen com a escenari un prostíbul... on es busca el paradís perdut?

Les dues primeres històries, Benjamin i Purpurine tenien inicialment com a escenari l’habitació d’un prostíbul, perquè el format era més petit. En escriure la tercera peça, que és la més diferent, de fet, l’escenari és ja un prostíbul. Portem una estructura amb un neó que té un paper important dins l’obra, és gairebé un últim personatge, perquè el movem. Amb ell hem actuat a teatres enormes, com el de Granollers, en teatres més petitons i també hem actuat en festes majors, adaptant-nos a espais com una sala polivalent, i ha acabat funcionant igual. El que és bonic de Paradise és que és una comèdia molt gamberra, però a sota hi ha un drama molt fort. Tots els personatges que van apareixent per allà busquen estar bé, potser un paradís o respostes, o no ho saben ni ells... però segur que acaben trobant una cosa diferent del que buscaven, quelcom més inconscient.

Vostè mostra a Paradise la seva vis més còmica?

Tant jo com els altres actors, excepte el personatge de la Veroska, que el feia l’Eli i ara el farà la Lídia, tots repetim i fem dos personatges. Jo, a la història de Benjamin, faig d’un personatge que es diu Vicenç, que és un noi d’un poble molt de muntanya i que sense saber-ho és una mica un maestro zen rural, perquè és molt tranquil i arriba al prostíbul buscant passar una nit junts amb la prostituta Veroshka. Per ell el sexe és un tema com a part. L’altre personatge que interpreto és un pijo de la zona alta de Barcelona. Aparentment és un capullo, una mica un fatxa i un dèspota, però després veiem que té un petit cor. En el meu cas, interpretar aquest personatge era més complicat per un tema físic o filosòfic, de com pensa, però tot plegat, a l’obra, ve donat amb el que passa amb la resta de personatges i com tots els actors són molt generosos, ens hem entès molt.

Què pesa més, la comèdia o el drama?

Depèn la lectura que facis, però el que mola és que vingui gent jove i gent gran. Potser la més joveneta es queda més amb la part superficial, i això està bé perquè és una comèdia, i surten rient i pixats de riure, i la gent gran veu més el subtext del drama, però crec que hi ha un equilibri entre les dues parts.

Del teatre, al cinema, el 16 de març estrena una pel·lícula.

És una pel·lícula que es diu La Tribu del director Fernando Colomo. Els protagonistes són la Carme Marchi i en Paco León i és una comèdia molt gamberra, inspirada en una història real, d’un grup de mares de Badalona que van portar els seus fills a fer dansa de hip-hop, i es van acabant apuntant elles. Al final van presentar-se a un concurs de talents i ho van petar. Jo faig de fill de Carmen Machi, puc dir que ha estat una experiència brutal i currar amb gent així, amb aquestes taules i que et facin sentir tan acollit és increïble. En el meu cas, he fet més cinema que teatre, de fet Paradise és el més gros que he fet fins ara i televisió n’he feta poca. Ara mateix estic amb aquesta obra i acabo de rodar una sèrie amb Movistar + que es diu El Día de Mañana.