El Teatre de Roses acull aquest dissabte a les nou del vespre 'Paraules encadenades' l´inquietant thriller de Jordi Galceran, dirigit aquest cop per Sergi Belbel, amb Mima Riera i David Bagés com a protagonistes, vint anys després de la seva exitosa estrena el 1998 per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas sota la direcció de Tamzin Townsend. David Bagés es converteix en un psicòpata que sotmet la seva víctima, interpretada per l´actriu Mima Riera, a un estrany i sorprenent joc de paraules. Belbel ha traslladat l´acció a un teatre abandonat i pocs canvis més ha realitzat en aquesta versió del text original.

Paraules Encadenades comença la seva gira, com rep el públic l´obra?

L´obra la vam estrenar l´estiu passat a La Villarroel i la funció que portem de bolos és una mica diferent, perquè a Barcelona teníem públic a una banda i una altra de l´escenari. La funció és la mateixa, però la sensació que hi havia és que els espectadors estaven tancats al mateix espai on estan tancats els personatges. L´ambient angoixant ajuda molt a l´obra i sorprenia els espectadors. La percepció és una mica diferent depenent del teatre on actuem.

Com es crea aquesta sensació d´angoixa al teatre?

És una obra d´intriga i treballar el thriller al teatre és una cosa que sobretot en el moment que es va estrenar era molt innovador. Ara potser ja ho hem vist més, però és un gènere que estem més acostumats a veure al cinema i a la televisió, i crear aquesta por i aquesta intriga en el teatre, crec que és més difícil, perquè és més de veritat i alhora és més màgic quan passa.

Ha estat una de les dificultats del seu personatge?

Sí, dificultat del personatge i de la peça, fer arribar aquest clima de tensió, fer-lo real, que el públic s´ho cregui i passi por amb nosaltres i passi tensió, és una de les coses que va funcionar. A l´obra passen coses molt extremes, amb un psicòpata i la seva víctima. Són emocions molt fortes, de coses que no ens hem trobat. Recordo als assajos -començo lligada en una cadira, emmordassada com mig adormida-, sentia molta tensió, i se m´adormien les mans. Tenia símptomes físics de la mateixa por, sabia que era una història que no tenia res a veure amb mi, però poses el cos tan al límit que és molt bèstia.

Què podem revelar de l´obra?

No gaire, perquè el que és interessant és que té molts girs i és una sorpresa constant. Sabem que és un psicòpata que ha segrestat la seva víctima, però a mesura que va avançant anem descobrint quins són aquests personatges, quines motxilles porten al darrere. L´obra té molts secrets que vas descobrint fins al final de la funció que no saps com acabarà. D´entrada et presenten una cosa, però no és el que t´imaginaves, tots dos personatges tenen cops amagats, per això crec que és tan interessant! Si no, jo jugaria a la víctima i el se­nyor jugaria que està boig i em vol matar, però no és això. A priori l´assassí ve a matar la víctima, però després passen moltes coses i és molt important que aquests canvis l´espectador se´ls cregui i transiti per aquí sense saber massa com acabarà. És una obra d´estructura, de diàlegs, més que parlar de background com altres obres que conviden a fer reflexió sobre altres temes, aquesta és una obra d´entreteniment. Aquella hora i mitja que el públic està allà convida a passar una mala o bona estona, més que donar lliçons ni aprendre coses.

Hi ha una dosi de violència important?

És violenta a escala verbal, segurament, però entens les raons que empenyen els personatges a fer aquestes coses. És una obra que puja les revolucions. No ens fem mal i no passa res, però sí que requereix, per part de l´actor, una potència, és una obra que cansa de fer.

Havia fet abans un paper semblant, s´hi ha sentit bé?

Una de les coses de les quals estic contenta de com m´està anant en general aquesta feina és que no tinc la sensació de repetir massa personatges ni estar encasellada. Aquest personatge m´ha agradat molt interpretar-lo, tot i que una obra que ja s´ha fet fa molts anys i que ha estat un gran èxit, amb actorassos com l´Emma Vilarassau i en Boixaderas en el seu moment, és un pes quan t´ho proposen. Penses que tothom recordarà aquella versió, les comparatives són gairebé inevitables i fa una mica de respecte posar-t´hi, però alhora el material per treballar és molt bo i ho hem encarat des d´un altre punt de vista. Jo no havia vist la versió i en David tampoc. En aquest cas el director és diferent, també hem comptat amb la complicitat de Jordi Galceran que ens ha vingut a veure. Vint anys després, poder-la fer novament està molt bé, donem l´oportunitat al públic que no l´ha vist. Estem molt acostumats a fer-ho amb obres de fora, però els clàssics que aquí han funcionat ens costa repetir-los.

Algun canvi en aquesta nova versió?

L´obra original passa en un descampat, però nosaltres ho fem passar en un teatre abandonat. En Galcerán i en Belbel van decidir que fer que passés en un teatre afegia teatralitat.

Algun projecte a la vista?

A final de temporada, al maig, estrenem Esmorza amb mi, a la sala Becket, és un text d´Ivan Morales que ha escrit i dirigit aquest any. Ara l´estem assajant. També hi ha una petita incursió en cinema, però encara no hem començat, confio que tirarà endavant.