Una gran actriu, Eva Dolç, deixa els escenaris perquè ha perdut la il·lusió i es converteix en mestra d´actors, una mestra gens indulgent. D´aquestes il·lusions perdudes i del paper dels espectadors, entre altres, parla 'Infàmia', la darrera obra del dramaturg Pere Riera, autor altament reconegut després de l´èxit aclaparador de l´obra 'Barcelona'. Després de veure´s a Figueres, amb bona acollida, aquest diumenge (18.00 hores) es representa al Teatre de Roses. L´elenc el componen Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Mar Ulldemolins i Francesc Ferrer. En aquesta entrevista, l'autor i director del text ens parla de l'obra.

'Infàmia' arriba després de l´èxit aclaparador de 'Barcelona'. Com es pot superar un moment així i seguir escrivint?​

La rebuda de Barcelona em va sorprendre moltíssim i quan et fan l´encàrrec d´una altra obra, et planteges ´i ara què escric´. Penses molt també en l´espectador.

El cert és que Barcelona va ser un fenomen, una obra teatral que va remoure moltes coses a platea.

Sí sí, era impressionant. Els mateixos actors, com Emma Vilarasau o Jordi Banacolocha, que tenen molt de recorregut, deien no haver viscut mai una cosa així. No tant pel tema de l´èxit sinó pel tipus de comunió i commoció que hi havia amb el públic. Jo no m´ho esperava i més perquè Barcelona la vaig escriure molt abans que comencés tot el tema del procés sobiranista. Una obra que vaig escriure sobre l´amistat de dues dones es va convertir en una mena de cant patriòtic. D´això va Infàmia, d´aquest punt de responsabilitat i de temor que vaig tenir amb Barcelona, d´haver escrit una història que parlava d´amistat però que ha estat rebuda d´una altra manera. S´han entès coses que, potser ja volia explicar-les però no hi volia posar tant l´accent i, en canvi, l´espectador hi bolca tota la seva experiència personal i bagatge. Em va fer preguntar-me què veu l´espectador.

I a partir d´aquí neix 'Infàmia'.

Sí, una obra darrere la qual hi ha aquesta reflexió: quan veiem als actors, nosaltres mateixos som capaços de suggestionar-nos per creure´ns una mentida. I com aquesta mentida ens pot arribar a emocionar, a commoure, quan en el fons som conscients que és una mentida. També, en canvi, podem ser tan poc empàtics amb coses de la realitat que ens envolta, menys sensibles al que li pot passar al veí de sota casa nostra.

De què parteix l´argument?

D´un grup d´actors que parla de com cada generació veu l´ofici, és com un joc de miralls tota l´estona perquè l´espectador no sàpiga del tot si està veient els actors, els personatges...

Un joc entre l´assaig i la realitat dels personatges on tot es barreja i acaba tocant l´espectador.

Exacte. Una de les històries que vaig agafar com a punt d´inspiració és una pel·lícula de Louis Malle, Vania al carrer 42, dels anys 90, que són un grup d´actors que assagen Oncle Vània de Txékhov però tu veus el relat i tant són els personatges de Txékhov com els mateixos actors. Vaig voler fer un joc similar.

A 'Infàmia' planteja dues generacions d´actors que potser viuen el fet teatral de forma diferent.

A l´hora de parlar de les dues generacions no pretenia que quedés encapsulat en el món del teatre perquè la majoria d´espectadors no són actors. Volia que es poguessin identificar amb ells perquè tenen entre 50 i 60 anys, porten tota la vida fent aquella feina i arriben a l´equador de la vida i de cop es plantegen si en podien haver fet una altra, que potser han perdut la il·lusió. I què passa quan la perds? Hi havia hagut una vocació però ara ja no hi ha aquella empenta del principi. I aquest desil·lusionament contrastar-lo amb els actors de 30 que no acaben de sortir de l´escola però els està costant molt fer-se un lloc en el món del teatre malgrat que encara tenen l´anhel d´arribar algun dia com els sèniors. Això és extrapolable a qualsevol ofici.

Vostè parla del seu món que, per cert, genera molt interès al públic.

Crec que l´espectador agraeix molt que el portem dins els assajos que són fonamentalment repetició, provar coses. L´espectador teatral té curiositat d´aquests processos. Aquí estem assajant unes escenes de 'Hamlet' i veiem com l´Eva Dolç, el paper que interpreta Emma Vilarasau, no para d´anar corregint l´actriu jove.

Es desmitifica el que hi ha rere l´obra, es veu la duresa del treball actoral.

Les hores, com totes les feines, repetir repetir, prova error.

I cada funció és diferent?

Sí, perquè el públic canvia cada dia i és el que fa canviar la funció. No és que els actors estiguin diferents, són els espectadors que són diferents. Cada grup de persones, encara que no es coneguin, el fet de trobar-se ja marca, crea unes dinàmiques de comportament sobre l´espectacle. En el cas de la comèdia és molt clar. Aquesta interacció és la que fa que el teatre encara existeixi. No anem al teatre per veure els actors en viu sinó perquè ens trobem nosaltres amb l´altra gent, compartim un ritual que, si no hi fóssim, no es podria produir. La representació no es pot fer si no hi ha ningú que la miri. No té sentit. Cal dir també aquí els personatges interpel·laran l´espectador, parlaran sobre ells.

Torna a treballar amb Emma Vilarasau. Va ser una condició que va posar vostè per fer l´obra, no?

Sí, d´entrada em proposaven fer una obra que fa molts anys que tinc escrita, de les primeres que vaig fer i que m´estimo moltíssim. Però parla molt de la meva joventut al poble i vaig tenir por perquè acabava de fer una obra molt local. Per això, vaig optar, a partir del que em va remoure Barcelona, per parlar dels actors i del públic, de la història d´una gran actriu que deixa d´actuar. I una gran actriu només pot ser l´Emma Vilarasau.

Què té l´Emma?

És una persona que treballa amb un rigor extraordinari. Hi ha pocs actors com ella. Ocupa el lloc que ocupa perquè se l´ha gua­nyat treballant, ningú li ha regalat res.

El personatge que interpreta defensa el treballar des de la veritat.

Sí, de quasi transmutar-te en el personatge, quasi com si et posseís. En contrast amb en Jordi Bosch que defensa la vessant més lúdica del teatre, com Victorio Gasman qui deia que mai es creia res del que feia.

Quina és la seva opció?

Com a director agraeixo creure-m´ho. Ara, si l´actor ho està vivint o simulant però és prou versemblant perquè jo m´ho cregui, doncs, ja té valor. Cada actor té la seva pròpia metodologia i totes són vàlides.

A Figueres i a Roses l´elenc ha canviat amb l´entrada de Jordi Bosch i Mar Ulldemolins. Això dificulta una mica?

En el cas de l´Anna Moliner potser sí perquè estava molt pensat per a ella. De fet, les dues dones. Però el canvi ha estat molt bonic perquè l´obra parla d´actors i mantenen perfectament els personatges.

Inicialment els actors s´envoltaven de públic però a la gira es representa a la italiana. Què és perd?

Perdem la proximitat en cru, de veure´ls tan a prop, però guanyem en fantasia. El món de l´escenari com un altre món que no forma part de la realitat. Potser és més bonic de veure però no tan intensa de viure-la.

Ara que ha passat Sant Jordi, no caldria reivindicar l´edició de més textos de dramaturgs?

S´ha de llegir i editar però el teatre l´escrivim per ser representat. Crec que part dels diners que dediquem a edició s´han de dedicar a la representació. Parlo del teatre contemporani. El teatre, com l´entenc jo, s´assembla molt a la música pensada per sonar, no per ser llegida.