David Mamet va escriure, el 1988, 'A Speed-The-Plow', un retrat molt cru sobre la indústria de Hollywood. Julio Manrique ha agafat aquest text i l´ha dut a escena protagonitzant-lo junt amb David Selvas i Mireia Aixalà. Ella encarna la Karen, el personatge que planteja un canvi de mirada. L´obra es representa aquest dissabte (21.00 hores) al Teatre de Figueres. Després de la funció, s´encetarà un debat entre el públic i els actors.
L'actriu Mireia Aixalà no para. Compagina la gira d'aquest Mamet, amb una altra representació, la de l'obra 'La autora de las Meninas' d´Ernesto Caballero. En aquesta entrevista parlem una mica de tot.
L´obra es va estrenar el 2015 i ara arrenca la gira. Una mica estrany.
La vam estrenar el 2015 al Teatre Borràs i vam fer un parell de bolos a Manacor però, per compromisos dels actors, vam parar la gira un any. És un xic surrealista, però ha estat divertit, perquè hem assajat el desembre i hem començat ara a representar-la.
Ha estat com un retrobament.
Sí, però tot acaba venint, en algun lloc del cervell tens aquell text i et torna a aparèixer amb un parell d´assajos.
Per què creu que agraden tant els textos de David Mamet?
Per a un actor és molt gustós, perquè té una forma d´escriure que sembla molt natural i col·loquial, però no és gens fàcil, t´ho has de fer teu. Els conflictes dels personatges són molt humans i reconeixibles, i potser per això agraden les seves obres. Porta els personatges molt al límit.
'A Speed-The-Plow' és una sàtira sobre els fraus i els farsants de Hollywood. Mamet sabia bé de què parlava.
El retrata molt bé. És una sàtira i no ho és. Col·loca aquests personatges, que són productors de Hollywood, d´on ell va sortir escaldat, i parla de comportaments humans. En el cas del paper de David Selvas, ell ha de triar entre allò que el cor li diu i el que li aporta més diners, quelcom que a molts ens ha passat en algun moment. Mamet ho retrata en aquest món i li dona un plus amb aquests personatges tan cafres que parlen del cinema com si fessin xurros.
L´humor també hi és present.
És un humor bastant sòrdid i cafre, no és comèdia a l´ús. Parlen sense filtres.
Vostè interpreta la Karen. Com és ella realment?
És una secretària que està substituint l´oficial i arriba a un lloc que desconeix. És el personatge que té una puresa, que no està contaminada per aquesta indústria i és qui posa la llavor del dubte a David Selvas, que les coses es poden fer d´una altra manera i que, per un cop a la vida, ho podrien provar. Crec que innocent no és, però sí que és honesta, creu en el que li diu. Veu que hi ha una possibilitat de fer les coses d´una altra manera i va fins al final. Té una ambició, però no és personal, sinó d´intentar canviar les coses, el món, d´avançar i ella creu que ho pot fer.
En el programa de mà, Julio Manrique parla del conflicte que mantenen els creadors sobre què han de dur a escena: si allò que vol el públic o allò que creuen ells. Ell no es mulla, malgrat que aquesta obra de Mamet no és gens complaent.
En Julio va triar-la perquè ell i en David són productors i s´hi veuen, en aquesta tessitura. Aquesta obra no t´aporta solucions, busca que tu triïs. Mamet planteja preguntes i ja t´espavilaràs.
Cercar l´esperit crític.
Sí, l´obra no és una lliçó moral, planteja una situació i deixa que el públic decideixi.
Madonna va fer el paper de Karen el 1988 a Broadway. Quan prepara els personatges busca antecedents, referents...?
No, no la vaig mirar. Treballem sempre igual, trobes el personatge assajant, no buscant. Fas un procés de treballar les escenes i de mica en mica vas entenent el personatge.
Tant amb Julio Manrique com amb David Selvas ja havia treballat.
Molt bé. Per mi són del millor que tenim. Treballar amb en Julio és un plaer, perquè deixa que tu aportis molt, ho descobrim treballant, tots aportem, malgrat que ell pren les decisions.
Vostè va debutar fa més de vint anys. Com va endinsar-se pel món de la interpretació?
Fa més. El primer que vaig fer professional va ser el 1995. Des de sempre m´havia agradat el món del teatre, vinc de Juneda, un poble de Lleida on es fa molt de teatre. I no vaig dubtar quan em va tocar escollir què fer.
Ha tingut una mica de sort, sempre ha anat treballant.
Potser sí que la sort hi juga un paper, perquè vaig començar molt jove i he anat fent. Això no vol dir que sigui fàcil, tot i que per ara sóc afortunada.
Quins reptes es planteja?
A mi m´agraden tots els personatges, qualsevol és interessant i tots m´aporten coses i intento aprendre´n.
