De vegades cal mirar l´etimologia de les paraules per saber de què estem parlant. Quan definim quelcom com a intimista parlem de la intimitat, del superlatiu de l´interior, allò que es troba en l´indret més fondo d´un lloc tancat. Podem parlar d´espais físics però generalment entenem la metàfora i cerquem dins dels espais del nostre interior. Intimista és l´adjectiu que podria escaure per a aquesta pel·lícula. 'El Camí Més Llarg per Tornar a Casa' es projecta aquest dijous a les 21.00 hores, dins la programació del Cineclub Diòptria, a la Cate de Figueres. El preu és de 6 euros i per als socis de La Cate de 5 euros.

Sergi Pérez en el seu primer llargmetratge retrata la intimitat d´en Joel, algú que ha intentat evitar sortir de casa seva per un llarg període temps. Un dia troba l´Elvis, el gos de la seva dona, moribund i això l´obliga a actuar i deixar el seu refugi.

El protagonista, magníficament interpretat per Borja Espinosa, va fent un viatge d´autoreconeixement a través de la tristesa del que acaba conformant la seva personal condició humana. En l´actualitat la nostra societat tendeix a apartar el dol de la nostra quotidianitat. No si val estar tristos i si ho estem cal solucionar-ho ràpidament. S´ha acabat el deixar-nos temps per pair les pèrdues, ara la recepta es superar-ho tot amb celeritat i tornar a la felicitat etèria que ens envolta. Aquells individus que reivindiquen el seu temps per la malenconia son mirats amb recel. A contracorrent neda aquest film i les seves intencions.

Aquesta obra feta gràcies al crowfunding i els préstecs personals, no fa concessions i s´endinsa en el camí autodestructiu que sol prendre la gestió del dolor. De vegades pot semblar hermètica però el seu magnetisme no ens deixa indiferents. Intenta arribar a l´espectador i ho aconsegueix, fent-nos de vegades contenir l´expressió mitjançant una sòlida contundència formal.

Els seu periple pels festivals li ha regalat excel·lents crítiques que han gosat posar-li l´etiqueta de "una de les cintes més importants de l´any en el panorama espanyol". Evidentment aquesta pel·lícula es mou en els marges del cinema convencional, i d´aquí la seva llibertat de contingut i forma.Els adjectius solen anar per modes i potser avui l´intimisme sona a vintage, un que si que ara sona actual, però l´acció d´explorar i qüestionar "el que cal fer" és segurament atemporal.