En un moment en què ens colpegen les escenes de refugiats fugint de Síria, Mercè Arànega interpretarà, aquest dissabte a la Sala La Cate de Figueres, 'Neus Català. Un cel de plom', un monòleg colpidor, ferotge sobre l´holocaust i els abusos i l´extermini soferts per milions d´homes, dones i nens a mans dels nazis. Arànega ens enfronta a la veu d´aquelles dones que clamen, des de la memòria de Neus Català, perquè no s´oblidi res de res.

Quan li proposen fer l´obra, quin va ser el seu primer pensament?

Van ser dos. Una, que artísticament és molt complicat perquè és un text molt llarg, molt difícil, molt dolorós, i que no tens ni idea de com explicar coses que, quan les llegeixes per primer cop, et fan plorar. És el que passa, és molt dur. I, segon, que és una responsabilitat molt gran perquè no és la veu de Neus Català, és la veu de milers de dones. Ella diu que van ser 92.000 dones les que van morir a Ravensbrück. I sempre diu que ella no parla per ella sola, sinó que parla per ella i per totes les altres perquè quan van sortir d´allà, van fer el pacte de no oblidar i de ser testimonis. Ostres, jo sóc aquí representant 92.000 dones, són moltes, però vaig dir-me: "Endavant", perquè és un d´aquells reptes que no et passen dues o tres vegades a la vida. La prova és que, quan acabo la funció, molta gent m´espera i normalment en teatre et diuen "felicitats", però en aquesta et diuen "gràcies". Això, dóna sentit a la feina que fas, però no sempre ha de ser així. Jo sempre penso que el teatre pot ser entreteniment, també. No sempre ha de dur un missatge.

Josep M. Miró ha extret fragments de la novel·la de Carme Martí triant fragments molt incisius.

Ha fet resums. De trossos, sí, hi ha fragments, del començament, dels Guiamets, de la guerra civil, de l´exili... Tot això ho ha fet com llistats. Ho ha fet amb molta gràcia perquè podria ser una cosa molt freda, però ell és un bon dramaturg i els ha dotat d´una entitat dramàtica. Sempre, evidentment, amb el vistiplau de la Carme Martí, l´autora.

Ha aconseguit que la gent vegi Neus Català? Que arribi el missatge?

Crec que sí, absolutament. I no és tant veure la Neus Català. És la Neus Català, això és evident, però jo no faig d´ella, perquè ni em vesteixo com ella, ni m´hi assemblo. A part, que la història va des que tenia 14 anys fins que en té 90, cap actriu pot fer això. Així és que ens vam allunyar de la imatge física i ens vam centrar en el que ella volia dir, volia parlar per les dones. Jo parlo amb les paraules de la Neus, però ho faig per totes elles. Podria ser la Neus, en aquest cas, però és la representació de totes. I Miró ho ha aconseguit totalment. Ho diu el públic, la crítica, ho ha fet amb escreix.

Realment no és un text fàcil. No es llegeix sense agafar aire i seguir.

Hi ha trossos que, tot i ser durs, són més fàcils perquè són seguits. Però n´hi ha, que són aquests llistats, aquestes coses tan resumides, que penses: "Com ho faig perquè la gent no s´avorreixi". Bé, s´ha aconseguit donant més velocitat a alguns trossos.

Com s´ha preparat aquest paper? Amb molt de suport del director?

Evidentment, del tot. Amb el Rafael és la vuitena o novena obra que fem plegats. Hi ha molta complicitat. Jo el conec molt a ell, ell em coneix molt a mi. Es prepara primer, sobretot, amb un gran treball del text, amb molts dies de treball de taula. Moltes vegades, depèn de l´obra, fas treball de taula, però de seguida ho poses en peu perquè cal moure-ho per veure per on va. Aquí no, aquí s´ha hagut de treballar molt el text perquè té una estructura molt determinada, molt diferent de qualsevol altre monòleg teatral. A més, també és un monòleg molt interior, no hi ha massa moviment. En Rafael estava molt convençut que no em volia veure moure. Crec que tinc cinc desplaçaments en una hora i deu minuts. Hi ha estones que estic dotze minuts clavada al mateix lloc amb un focus a la cara. És durillo, però l´important és la paraula.

I la força que té.

Sí, i sobretot, el que hem intentat fer és no caure en la temptació de deixar-nos endur pel dramatisme i fer un exercici d´actriu. Hi ha trossos que jo assajava i sortia plorant. I en Rafael em deia que no, que la Neus volia denunciar això, i, per tant, una manera de denunciar-ho era a través de la racionalitat. Encara que tu tinguis ganes de plorar, te les empasses. Qui ha de plorar és el públic. Els primers dies que feia passes, en acabar me n´anava al camerino i feia una plorada per descarregar, perquè tota aquesta emoció jo me l´empasso. Només hi ha dos moments d´aquesta hora i deu que realment ploro i tota la resta és anar-m´ho empassant. Sobre el mal que això em pugui fer, tant si és la Neus com qualsevol testimoni, hi ha la voluntat que arribi, que sigui escoltat i que sigui entès. Si tu comences a plorar, es converteix en un drama. No, no, sapiguem què va passar, tot i que, és clar, és ple d´emotivitat.

La Neus no plora davant els nazis, ni quan l´apallissen.

El pare li va dir, quan era petita, que no abaixés mai els ulls per ningú, mai. Aleshores, quan l´apallissen, pensa que no els donarà el gust de veure-la plorar. Diu que no va plorar mai davant els nazis. Va plorar després de la pallissa. Diu "em tapen amb la manta i em faig un fart de plorar".

El públic està rebent l´obra amb molta intensitat.

Hi ha gent que m´ha dit que ha plorat veient-me, i no una vegada, sinó bastants. Una cosa que m´agrada molt és que, a molts llocs on només feia una funció, n´han posat una altra per instituts. Això és el millor que podia passar, perquè s´han adonat que qui, sobretot, ha d´escoltar això és la gent jove. Perquè els grans tenen el record o els ho han explicat i rememoren. Però que ho escoltin nanos d´entre 13 i 18 anys és meravellós.

Una obsessió de Neus Català era preservar la memòria. Repeteix que ho ha de veure tot, recordar-ho tot per explicar-ho al món.

I qui et pot guardar la memòria? Doncs la gent més jove, perquè, si no, es perdrà. No només la memòria del que va passar, sinó la memòria perquè això no es torni a repetir. Que ja està passant i Neus Català ja ho diu: Xile, Argentina, Brasil, Bòsnia, Rwanda, Gaza i ara amb els refugiats de Síria. Torna a haver-hi les mateixes fotos que hi havia el 39 i el 45 després de la guerra. Una en color, les altres en blanc i negre.

Creu que serà una obra que la marcarà com actriu?

Això se sap quan has acabat, però és evident que ara ja ho sé. És una obra que et queda perquè la gent així t´ho fa sentir.

Quins projectes té en paral·lel?

Farem aquesta obra fins a l´abril, perquè hi ha molts bolos i després vaig al Nacional amb l´estrena de Victòria de Pau Miró. Em fa molta il·lusió, perquè no he treballat mai amb ell i m´agrada molt com escriu. I el repartiment és de campanillas.